Es podria dir que els personatges de Carol López celebren el seu aniversari més o menys el mateix dia que el celebra la seva autora. Tant aquests personatges com ella, s’han anat fent grans agafats de la mà, i han anat construint així en clau de comèdia una distesa crónica generacional. Han passat ja gairebé 17 anys , des que la Carol va donar amb “V.O.S.” el salt definitiu, pel que fa a la projecció pública del seu treball. I si recordeu, en aquella comèdia al voltant del món de la parella que n’anava plena de vincles cinèfils i manifestava sense embuts una clara admiració pel cinema de Woody Allen ( en aquells temps ,cada nova pel·lícula seva era encara esperada amb ànsia col·lectiva), hi sortia una dona embarassada que es plantejava seriosament això de viure o no viure amb el pare de la seva criatura.
Els personatges al voltant de la treintena d’aquella obra , estaven encara en edat de qüestionar-se una decisió d’aquesta mena. Però els personatges al voltant de la cinquantena de la nova obra de López , ja fa temps que han deixat de banda aquests dubtes: totes les decisions que tenien que prendre sobre el tema, ja les van prendre al seu moment. I ara, són els seus fills els que es troben en edat de prendre les decisions que més els hi escaigui sobre la seva vida sentimental, sexual i/o procreativa.
I quina tranquil·litat que dona, haver educat els fills i les filles de forma ben oberta, ben “progre”, ben plural! Quina satisfacció produeix, saber que siguin quines siguin les seves decisions, tu les acolliràs sempre sense posar-hi cap mena d’entrebancs, amb un somriure als llavis, respectant del tot la seva llibertat d’elecció!
Però, esclar: de vegades hi ha una gran diferència entre el constructe mental que un pare i una mare s’han fet sobre el seu grau de tolerància ( una paraula que d’altra banda fins i tot resulta molesta: aquí no hi ha res a “tolerar”, perquè tot està admès!) i el grau real d’acceptació d’unes decisions que, també de vegades, poden trencar-te tots els esquemes d’obertura mental que havies interioritzat. I aquest és precisament el context en el qual es trobaran la Sara i l’Albert, una parella encara prou jove, encara prou enrotllada i sempre prou oberta als canvis que trenquen esquemes i fan d’aquest un món millor , com per estar-ne ben segura que el nuvi que els hi portarà avui a casa la seva filla, serà acollit amb els braços oberts sigui quina sigui la seva etnia, religió, classe social o origen cultural. Faltaria més !!!
Doncs no, resulta que no. Resulta que malgrat haver cregut que estaven oberts a totes les equacions sentimentals de la nena, la Clàudia, se’ls hi escapava allò que mai no haguessin pogut imaginar. I no cal fer spoilers, perquè són la mateixa campanya de divulgació sobre l’espectacle i el mateix web de la Flyhard, els que ja deixen clar que aquest imprevist , té a veure amb el caràcter no binari del xicot de la noia . Resulta que, malgrat estar al dia sobre els nous models de família, aquest pare i aquesta mare no estaven preparats per trobar-se amb el que s’han trobat: per trobar-se amb un nuvi trans que malgrat ser un noi -l’Eric-de cap a peus, va néixer amb vagina. Un detall, d’altra banda, superfluo : això de la genitalitat, està molt sobrevalorat.
Val a dir que, quan vaig llegir la primera nota de premsa sobre el nou text de la Carol, el primer que em va venir al cap va ser aquella amable comèdia dramàtica cinematogràfica dirigida per Stanley Kramer que portava com a títol “Endevina qui ve a sopar “, i estava interpretada per aquella altra parella sempre fantàstica formada per Katharine Hepburn i Spencer Tracy. Tots dos , interpretaven a la peli un matrimoni de classe mitja tirant a alta de la ciutat de San Francisco que li ha ofert a la seva filla una educació obertament lliberal , antiracista , pro minories i pro drets civils; una educació de la qual tots dos , se senten molt orgullosos. I tot i així, quan la nena es presenta a casa del bracet d’un afroamericà ( encara que aquest afroamericà sigui tan guapo, amable i educat com Sidney Poitier, i tingui un títol de medicina amb el qual pensa treballar sempre al servei de la comunitat), no pot evitar el xoc emocional. Això sí: el xoc dura tant com el sopar al qual fa referència el títol original de la pel·lícula. Som davant un grup de gent civilitzada , amb un valors prou sòlids com per a enfrontar-se a les contradiccions i superar els ensurts amb més rapidesa de la prevista quan es produeix el xoc inicial, i arribar a les postres amb els conflictes ja com qui diu ben resolts. Quelcom que -això també cal dir-ho- quan la pel·lícula es va estrenar a les portes d’aquell any 1968 – l’any de l’assassinat de Martin Luther King, sense anar més lluny – en el qual l’agitació social i els enfrontaments derivats del racisme van arribar a un radical punt d’incandescència, va provocar un fort rebuig per part d’alguns sectors . Malgrat l’enorme èxit popular de la pel·lícula, l’oscartizat guió de William Rose els hi va semblar a aquests sectors una toba idealització petit burgesa i completament blanca d’una realitat conflictiva que mai queda resolta en un sopar amable.
Doncs bé: malgrat les enormes distàncies, també la nova obra de Carol López és una comèdia amable i alliçonadora que, en realitat, no planteja veritables conflictes d’aquells que provoquen intenses crisis sobre la contradicció que sovint es presenta entre l’ideari ideal i la seva praxis. I no ho dic com a retret. La Carol ha pres l’opció d’alguna manera més didàctica, i això, també està bé. La seva comèdia està construida amb l’habilitat característica amb la qual acostuma a presentar totes les seves creacions, compta amb quatre carismàtics i excel·lents intèrprets ( i aquí incloc al novel Ian Bermúdez, que es fica per primera vegada dins d’un personatge de ficció per tal de parlar de la seva pròpia realitat) que saben molt bé com conectar d’immediat amb l’espectador ( d’altra banda , situat a la proximitat a la qual l’obliga la Flyhard), i està decididament ben dirigida . El text, vol contribuir a trencar barreres i tabús des de les distàncies curtes i defugint els dramatismes catàrtics. I això està bé, perquè això contribueix a normalitzar allò que cal que sigui normalitzat, deixant de banda punts diguem que qüestionables, com ara allò que té a veure amb la modificació del llenguatge normatiu.
Però insisteixo: l’obra no pot ser vista en cap cas com una reflexió sobre el conflicte que es produeix quan els valors oberts i “progres” s’enfronten a una realitat domèstica que no havien previst. Aquí, no hi ha conflicte. aquí. només hi ha el petit ensurt d’uns pares que, un cop superada la primera impressió, de seguida posen en marxa tots els mecanismes per entendre i identificar-se amb la nova situació… i que quan aquesta es complica una mica més amb afegits no previstos però sí previsibles, triguen tant en reaccionar com ho feien la Late i l’Spencer en aquella pel·lícula: quan arribin les postres, tot estarà ja encarrilat, i podrem posar-nos tot plegats a cantar i a ballar, que aquest espectacle també té els seus deu minuts de teatre musical. En el fons,el que fa la Carol és constatar o voler creure que aquells “progres” que compleixen tots els preceptes de la progressia , tenen un bagatge sustentat damunt fonaments que no perillen ni quan un petit terratremol imprevist els fa tremolar una mica. No és retret, és una constatació: tant de bo, els conflictes i les contradiccions reals, llisquessin amb la facilitat conciliadora que mostren en aquest cas.
