A la xarxa de botigues de la coneguda cadena La Sirena (gràcies per la publicitat, no es mereixen!) hi ha un catàleg de congelats gairebé enciclopèdic: lloms de salmó, filets de lluç, llagostí cuit, filet de bacallà, tires de potón, calamar mitjà... i, segons deixen anar els protagonistes d'aquesta «Família (im)possible», atenció!, també hi ha “semen congelat”. Si mai hi aneu, doncs, calceu-vos bé els guants de plàstic i, si hi esteu interessats, busqueu-ne la bossa o el recipient d'elixir reproductor i, sobretot, comproveu si està d'oferta.
El del semen a La Sirena és un dels petits estirabots que es colen en aquesta comèdia agredolça i sobretot “agreseriosa” de la dramaturga i directora Carol López (Barcelona, 1969), una obra que ja té més de tres anys de rodatge, entre les estrenes a la sala Flyhard i la gira posterior, i que ara repesca l'Espai Texas amb pràcticament el mateix repartiment, només amb el canvi que en el seu moment ja es va fer de l'actriu Paula Jornet per l'actriu Ariadna Llobet. No sé si, passats els tres anys, l'estirabot del “semen de La Sirena” s'hi manté, ni si l'amo de La Sirena ha enviat mai una panera de productes congelats a la companyia.
A hores d'ara, tothom més o menys ja sap de què va aquesta «Família (im)possible», entre altres coses perquè ni la promoció ni la sinopsi ho amaguen: es tracta de constatar l'abisme que encara hi ha entre l'actitud pretesament progressista, digueu-ne “progre” que queda més fi, d'una generació que podríem situar a la ratlla de la cinquantena i la clatellada paradoxalment conservadora amb la qual topa sovint.
Una parella convencional ja madura, l'Albert i la Sara (interpretats per l'actor Jordi Andújar i l'actriu Dolo Beltran, tot un luxe sense fissures), es troben en la cruïlla de la coneixença de la parella de la seva única filla, Clàudia, (l'actriu Paula Jornet en la primera temporada i, com deia abans, l'actriu Ariadna Llobet després i ara). Ella porta l'Èric a casa (interpretat per Ian Bermúdez, que fa tres anys era actor debutant, però de qui ara, vist el recorregut, ja no se'n pot dir el mateix). Una companyia que sembla que hagi estat també clau per arrodonir l'èxit intemporal d'aquesta obra, si voleu, domèstica, de Carol López.
Els pares de la Clàudia veuran per primera vegada la seva parella i, salvant totes les distàncies, a alguns espectadors potser els vindrà de seguida al cap aquella coneguda pel·lícula, «Endevina qui ve a sopar», d'Stanley Kramer. Sí, la del promès negre d'una filla pretesament educada per ser, a finals dels anys seixanta als Estats Units, radicalment antiracista.
També la malaguanyada escriptora mallorquina Maria Antònia Oliver es va acostar al tema, als anys noranta, sense amagar la influència cinematogràfica d'Stanley Kramer, amb una obra de teatre dirigida per Josep Maria Mestres que va titular «Negroni de Ginebra», amb un negre també per parella portat a casa. Un títol amb tota una picada d'ullet al film de Kramer si tenim en compte que la filla protagonista de Kramer dels seixanta anunciava que es casaria al cap de dues setmanes amb el seu negre a la vora del Léman de la Ginebra de Suïssa. Maria Antònia Oliver fusionava en la seva obra el “negroni” amb la “ginebra” per obtenir un còctel argumental amb el joc de paraules.
Aquí, en aquesta «Família (im)possible», no hi ha parella negre, però les conseqüències del trasbals que commociona el nucli familiar contemporani del segle XXI són molt semblants a les dels anys seixanta dels EUA i els anys noranta de Catalunya. Potser per això, la pobra mare de la Clàudia (expressiva i commocionada Dolo Beltran) no para d'exclamar-se, quan veu el que li cau al damunt, que li “explota el cap”. I és que una filla pretesament educada per defugir qualsevol prejudici, ja sigui religiós, ètnic, racial o tutti quanti, que els porta a casa un xicot trans, no és sinó una sorpresa inesperada que fa que la feliç parella de pares, ancorats en el progressisme, hagi de fer un “reset” mental d'urgència i s'hagi de resituar.
És per aquí on l'obra «Família (im)possible» de Carol López flueix plena d'ingredients intencionadament didàctics, en el bon sentit del terme, i també, caldria afegir, altament pedagògics, cosa que fa que sigui una proposta més que idònia, com s'ha vist en algunes funcions, per a espectadors joves, en fase de creixement i d'aclariment de dubtes i incerteses sobre el seu propi cos.
Fins i tot, dins de la trama, s'hi inclou una sessió per aprendre a distingir, en seixanta minuts, les opcions diverses de l'ésser humà: ¿què és el cisgènere?, ¿que és el transgènere?, ¿que és una persona no binària?... Però l'aparent minitesi sobre la diversitat no ha d'espantar els espectadors que encara no hagin vist, en alguna de les reposicions o en alguna de les funcions de gira, aquesta obra perquè la interpretació, la direcció, la dramatúrgia, la música en clau de musical —guitarra i micròfon, com en els millors temps, i encara més tenint en compte el solatge musical que hi ha en els integrants de la companyia— i les rèpliques i contrarèpliques, sempre tallants i a ritme picat, justifiquen que una obra que, si volguessin, es podria allargassar tant com volguessin, s'enllesteixi en un vist i no vist d'una tirada d'una hora justa.
Una hora justa de divertiment, d'humor subtil i de fer pessigolles al melic. Diversitat sexual, llenguatge inclusiu, noves masculinitats, antics feminismes... Pot semblar que aquests ja siguin termes d'una dècada superada, però molts espectadors, ja siguin pares veterans amb postadolescents a casa o pares novells amb adolescents a la vista, de segur que amb aquesta «Família (im)possible» descobriran que encara avui són termes a no deixar caure en l'oblit i a redefinir més actuals que mai. (...)
