Vilafranca

informació obra



Intèrprets:
Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Sebastià Brosa
Producció:
Els Teatres Amics
Autoria:
Cesc Gay
Direcció:
Cesc Gay
Sinopsi:

30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat a tota la família a dinar. Els pares i la seva germana viuen a Moja. El seu germà a Vilanova. Es retroben tots, com han fet sempre per la Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els fills. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments, que mai no s’han dit, surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.

Jordi Casanovas, finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015

Marta Angelat, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Manel Barceló, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Vilafranca

20/02/2015

Un 3 de 9 amb folre i manilles de postal!

per Jordi Bordes

La proposta de Jordi Casanovas per tancar la seva trilogia de la identitat (catalana) és de 3 de 9 amb folre i manilles. "Vilafranca" aconsegueix superar les expectatives. És un treball coral, amb un repartiment d'actors que estan molt ben afinats en els seus papers que mostren una pàtina immensa de colors de la família. Des de la cunyada que no diu res però que imposa la seva llei (a Vilanova! i trepitjant tota la fonètica possible amb les esses sordes i sonores: magnífica Ycobalzeta) al que vol ser respectuós amb les decisions de la seva família política (Manuel Veiga) però no tolera que en surti perjudicada la seva dona (Lluïsa Castell), que tot això li carrega els nervis. També, evidentment, els pares (Manuel Barceló i Marta Angelat) hi juguen un paper. En l'avui i en l'ahir. I els tres germans (a més de Castell, David Bagés, en el seu posat de maquinador i una Àurea Márquez en un to massa tràgic) practiquen estratègia per aconseguir portat l'aigua al seu molí. Que pot voler dir poder acaparar tota la plusvàlua 'una venda d'un terreny de vinyes velles, però també demostrar la dignitat i l'estima pel pare per deixa la resta com una mena de fills sense ànima i una mare a qui, en prou feines, reconeix.

La peça està ambientada en la Vilafranca natal de Jordi Casanovas. Són contínues les referències als castells, a les vinyes, a la tírria per Vilanova, a la Barcelona que sembla existir en un món paral·lel però a la que els néts no deixen d'emmirallar-s'hi... Des d'una aparent trobada familiar anual (la del dinar de festa major), la bomba esclata amb els típics comentaris fora de lloc. El beure al tercer cunyat en discòrdia (David Vert) deixa anar la llengua massa a la lleugera i destapa els secrets. Casanovas es pregunta si es valoraria l'oferta de venda del terreny si el pare no patís alzheimer i no fos capaç d'entendre gaire res del què passa. Sí que reacciona a les cançons infantils, a les frases fetes i a les carícies, cada cop menys sovintejades. A l'empipada irracional dels pares, les nétes i l'amic de torn (Vicky Luengo, directa; Georgina Latre, patidora i responsable i Marc Rius, desinhibit i divertidament freak sempre que pot) només poden que callar i mirar de no aixecar la llebre.

La peça té una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç i només es complementa amb alguna mirada enrere (flash back) que permet veure el pare en plena capacitat intel·lectual i prenent les regnes de la casa, aparentment de forma generosa, atenent les necessitats (diferents) de cada fill. Marta Angelat fa un paper de la mare que commou per la seva fredor. Manuel Barceló és un tendre pare, cordial i que només li surt una mena d'autoritarisme si parla en castellà (reminiscències de la seva època franquista). L'espai escènic és senzill fins que, a la mitja part, esclata una sorpresa, que el fa preciós, tot i mantenint la buidor. Que aparegui disposat a dues bandes és molt interessant perquè reforça la idea de mirall: de mirar-se a un mateix, reconeixent-se (potser) en les actituds menys honroses dels personatges. 

L'únic potser a aquesta catedral (pisos de nou ja són gamma extra) és que el punt de vista no aporti massa novetat en la literatura dramàtica. Però és que Casanovas i els de la seva generació (se'ls va dir Facebook, twitter però potser convindria situar-los en els fulls d'àlbum autoadhesiu perquè la majoria furguen en la seva infància per construir els seus muntatges) no busquen experiments científics, si no projectar vida com més senzill i desinhibida possible. Sense filtres. Llarga vida a "Vilafranca", tots en som una mica.

Trivial