La
primera obra de la Trilogia sobre l'entitat catalana Vilafranca, un dinar de
festa major, de Jordi Casanova s'ha estrenat, finalment, en ordre invers.
L'autor vilafranquí ha volgut, amb encert, esperar que es pogués presentar amb
tota la dignitat que es mereix: un desplegament d'actors de primera línia, cada
un d'ells mostrant els tics d'un personatge que forma part de la nostra identitat.
Si al damunt, ets de Vilafranca, la identificació frega el deliri. Així, el que havia d'obrir la Trilogia per
partir d'una ciutat cap a Catalunya, ha esdevingut el tancament, mostrant que
Vilafranca i els vilafranquins estan a les nostres cases i que són universals.
Els espectadors érem uns
voyeurs situats a dues bandes en un Auditori de Vilafranca totalment
transformat. Hem anat a parar al 30 d'agost del 1999, Diada de Sant Fèlix, el
gran dia de la Festa Major de Vilafranca. La família de la Cristina (Lluïsa
Castell, Manuel Veiga i la nena, Georgina Latre) espera la resta de la família
per fer el gran dinar plegats. Van arribant els pares ancians (Manel Barceló i
Marta Angelat); el germà de Vilanova i la seva parella (David Bages i Anna Ycobalzeta); la germana
de Moja, el seu marit i la nena (Àurea Màrquez, David Vert i Vicky Luengo). Els
personatges se'ns van presentant. Els escoltem com si fossin dels nostres, com
si aquella vida fos nostra. Aparentment no passa res però tot ens ressona: algú
regala una figureta de ballarina a l'àvia, es discuteix sobre qui fa millor els
canelons, les fotos fetes en màquina de rodet, les diapositives... I també les
nostres tradicions: la festa, els Castells, el Ball de Gitanes, aquell cava
sense etiqueta...
El
dinar avança i esclata la tragèdia, aquella que tants cops hem vist: les
baralles dels germans per les herències. Tot parteix de la malaltia del pare,
que va desapareixent a poc a poc a causa d'una pèrdua de memòria. Alguns
germans s'han espavilat i han pres decisions. Tot es
va embolicant i ens preguntem, una vegada més, com pot ser possible que
aquelles persones amb les que has jugat, has grimpat pels arbres, potser has
cuidat, o cridat... passin a ser una mena d'enemic. Per què els diners passen
per damunt de la relació amb els nostres éssers més propers? Tot això es va
desgranant davant nostre mentre empatitzem probablement, amb el que sentim més
aprop. Cadascú el seu...
Penso que és un dels
textos més ben escrits de Casanova. La història ens va entrant lentament, com
la cuina de l'àvia, i a poc a poc ens adonem que som de la família. Tot el que parlen
ens és familiar: la rivalitat entre ciutats (en aquest cas, entre Vilanova i
Vilafranca, que fa que dibuixin el matrimoni de Vilanova com els més pijos;) el
malestar del personatge que interpreta l'Àurea Màrquez, que, tot i ser tres germans,
és ella només la que viu i cuida els pares, amb un marit que poc l'ajuda perquè
li agrada més el cava que la família. I la catalanitat de Vilafranca des
d'abans la independència, el president Pujol, abans... i ara!
Sobre la interpretació
només puc dir que, de la mateixa manera que Casanova ha esperat poder fer
l'espectacle amb prou complicitats (els Sis Teatres Amics) perquè no hi falti
detall, els actors també els ha escollit molt bé i els ha dirigit com volia. Cada
un representa un caràcter concret i la problemàtica familiar que això comporta
i, a la vegada, cada un d'ells ens parla d'una tradició. Un treball d'artesania
literària que els intèrprets han entès perfectament i s'hi han avingut a jugar.
Algú l'ha comparat amb
Agost. És una bona comparació que demostra que som universals amb les nostres
virtuts i misèries. Ja m'agradaria, ja, veure-la dins d'una Masia catalana i
envoltada de vinyes! De fet, passa en agost!
