Vilafranca

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Sebastià Brosa
Producció:
Els Teatres Amics
Autoria:
Cesc Gay
Direcció:
Cesc Gay
Sinopsi:

30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat a tota la família a dinar. Els pares i la seva germana viuen a Moja. El seu germà a Vilanova. Es retroben tots, com han fet sempre per la Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els fills. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments, que mai no s’han dit, surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.

Jordi Casanovas, finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015

Marta Angelat, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Manel Barceló, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Vilafranca

06/11/2015

servituds

per Francesc Massip

Vilafranca és un treball ben fet, ben greixat, dirigit amb encert i amb un conjunt d'intèrprets formidables. I tanmateix té poc a veure amb el pols -i el sopols- característic de Jordi Casanovas, fins al punt que sembla més un encàrrec que el colofó de l'anomenada "trilogia catalana". Ben cert que retrata amb bona pinzellada com s'escrostona una família en el dinar de festa major, un aplec de divergències soterrades que solen aprofitar l'enfilat camí de l'alcohol per emergir amb inusitada força. Però trobem a faltar aquell despietat furgar en la ferida, imprescindible per assolir una certa catarsi tràgica. Tampoc hi trobem els girs sobtats, colpidors, contundents amb què Casanovas sol sacsejar l'audiència. És com si no gosés arribar a sotragar els seus convilatans. Vull dir que l'obra, malgrat la impecable construcció dramàtica, no té la vibració punyent que hauríem esperat i s'entreté en ziga-zagues més tost avorridotes. I tanmateix tenim moments imponents de la mà de Manel Barceló, el pater familia postrat en una cadira de rodes i en procés d'Alzheimer, que només connecta amb fluïdesa amb una esplèndida Lluïsa Castells, la filla gran amfitriona del dinar festós que desemmascara la hipocresia familiar, i amb una frescal Vicky Luengo, la neta juganera i ballaire disposada a menjar-se el món a besades. Poca roba i molt sabó -per ensabonar qui? És allò que en italià en diuen "pulire la testa all'asino"...

Trivial