Vilafranca

informació obra



Intèrprets:
Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Sebastià Brosa
Producció:
Els Teatres Amics
Autor:
Cesc Gay
Direcció:
Cesc Gay
Sinopsi:

30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat a tota la família a dinar. Els pares i la seva germana viuen a Moja. El seu germà a Vilanova. Es retroben tots, com han fet sempre per la Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els fills. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments, que mai no s’han dit, surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.

Jordi Casanovas, finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2015

Marta Angelat, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Manel Barceló, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Vilafranca

16/03/2015

Decebedor

per Maite Guisado

Jordi Casanovas és sens dubte un gran dramaturg. Ha demostrat ser una persona de gran energia, un professional que coneix l'ofici, d'indiscutible fusta teatral, com a escriptor i director domina amb talent el llenguatge escènic. Per això no entenc com ha pogut fer una cosa com VILAFRANCA. No m'ho explico. Els actors, esplèndids, no poden reflotar tal despropòsit. Des dels primers cinc minuts ja s'albira el que seran dues hores sense cap interès. No hi ha màgia, no hi ha art. Tot és previsible. És una proposta naturalista allargassada i insípida i carregada de tòpics que no enganxen i que acaba sent soporífera. No hi ha traça ni brillantor en els diàlegs, l'argument es redueix a una típica disputa d'herències familiars, és lineal malgrat els petits salts en el temps, marcats amb un elemental canvi de llums.

Suposo que inicialment projectada per ser representada amb el públic a dues bandes, en un teatre com el de Sant Cugat, on ho vaig veure jo, s'arriba a l'absurditat de posar dalt de l'escenari, rere l'espai de la representació, quatre grades amb públic, i tota la resta d'espectadors disposats a la platea com normalment. L'espai escènic no té cap secret: un jardí i un menjador. Les virgueries escenogràfiques de coses bellugades mecànicament és del tot innecessària. Com la posada en escena, no seria un exemple de bon plantejament. L'únic moment de tensió, que desperta cert interès, és quan els personatges posen les veritats damunt la taula. Una versió “betes i fils” de l'injustament cèlebre Agost. Precisament en aquesta escena la làmpada de menjador que ha baixat del cel té una llum tan forta que impedeix a l'espectador d'enfocar els rostres dels actors. Un error de manual.

Deixo de banda la qüestió catalana, perquè no l'he entesa. Les minses referències diguem-ne històriques no diuen res. Simplement que va caure el règim, que després va venir Suárez, que Pujol va manar una eternitat i que ara visita els jutjats perquè se li ha vist el llautó. Més que sabut. I si la intenció és fer un retrat identitari... som una colla de fenicis, voltors que ensumen herències a la manera de Zorba el Griego.

Sense parlar de la llengua que s'hi parla. Hi ha castellanismes segurament volguts, però d'incorreccions lingüístiques, sense valor semàntic ni dramàtic, n'hi ha un munt. No hi ha cap necessitat de maltractar la llengua, menys quan el projecte és pretesament catalanista.

Partint de la base que quan algú fa una feina la voluntat és fer-la bé, perquè implica l'esforç de moltes persones i ningú té ganes de fer un mal espectacle; quan un autor jove que ha demostrat el seu talent fa un espectacle que als 80 ja hauria fet pudor de naftalina; quan un seguit de teatres municipals s'embarquen en una operació conjunta i el resultat és aquest... Em pregunto: què estem fent? Productes de qualitat ínfima d'acord amb els temps d'enorme mediocritat artística i intel·lectual que corren? Potser val la pena que sacsegem els llençols i els posem al sol perquè morin els àcars. Siguem conscients que fem un flac favor al teatre i sobretot que així no es guanya públic, que en definitiva és la finalitat de tota obra. Se l'aborrega.

S'està entrant en un teatre-serial televisiu més que perillós, discutible; abaixa el llistó del que s'havia exalçat com a nova generació de dramaturgs-directors de la nostra escena. Reclamo a tothom un mínim de sentit crític i de recerca de llenguatges escènics arriscats, personals, interessants.

Molt lloable la iniciativa dels Teatres Amics, que agrupa sis teatres municipals (Vilafranca, Viladecans, Manresa, Vic, Granollers i Sant Cugat), els quals han produït l'espectacle. Sempre són bones les noves propostes per engegar projectes teatres, però més quan sorgeixen de comarques, és a dir, fora de la macrocefàlia barcelonina.


Trivial