Jordi Casanovas és un autor que sap captar les tensions del teatre de menjador. Al voltant de la taula, aconsegueix que cada membre de la família exposi i reiteri els seus desigs i les seves pors. També se sobreentén quan hi ha una conversa que algú no vol entrar-hi, que s'hi escapoleix. Ho va fer amb Vilafranca o Sopar amb batalla (Versus, 2009/ Borràs, 2021), que ara es tornarà a reposar, una dècada després. En la intimitat, hi troba els ressorts d'uns personatges d'èpica petita i forta vulnerabilitat. Ara, ha decidit analitzar fixament el terratrèmol social i polític a Catalunya que va des de l'atemptat del 17A de les Rambles, passant pel 155 del govern de Mariano Rajoy fins a les manis a conseqüència de les condemnes dels presos polítics. És un quadre nítid: amb quatre personatges ben apuntalats (Míriam Iscla, commovedora; Abel Folk, esmunyedís; Marta Ossó, contradictòria i Francesc Cuéllar, abrandat) i que permet veure una diversitat d'opinions en l'interior d'una família catalana (que obra el focus amb els personatges citats del carrer). Vist, amb només tres anys de distància, provoca uns sentiments contradictoris: d'orgull i ràbia pel referèndum defensat pel poble davant les porres policials i de buidor en comprovar que faltava un desplegament polític eficaç per fer realitat el desig de la ciutadania.
Ferran Utzet és un director que li agrada el teatre polític. Bona prova d'això és el Sopa de pollastre amb ordi, estrenat el febrer del 2018. En aquesta ocasió, no hi ha el món conceptual de la revolta d'aquells esquerranosos d'Anglaterra, si no un espai realista. Sí que és cert que, en cada trencament d'escena es produeix una mena de gir de la taula que marca la desorientació de cada protagonista en la que prova de refer la seva opinió sobre les coses que li preocupen, que l'alteren. I és que, Casanovas ha introduït en la trama una situació personal traumàtica de la mare, que queda mig amagat pel brogit del carrer, per les declaracions solemnes i sonades, per l'èpica i la barbàrie al carrer.
El dramaturg, que ha sabut generar peces de teatre documental a partir de declaracions judicials com ara Ruz-Bárcenas, Port Arthur o Jauría, ha preferit obviar la sentència de l'1-O, perquè resultaria massa òbvia, possiblement. Per això, ha abordat les diferents sensibilitats al voltant d'una taula. Demostrant el dolor que produeix fer autocrítica. La producció, sí que esquitxa talls de veus de referents polítics que traslladen l'espectador a la situació viscuda íntimament i que converteix la situació en una mena de nuvolosa entre record, desig, desencant.
Per sorpresa de tothom, al maig del 2013, des de l'estrena de Barcelona, de Pere Riera (que parlava dels bombardeigs de les tropes italianes a la ciutat de Barcelona el 1938), el públic aplaudia al final onejant banderes independentistes i amb la cantarella in-inde-independència. Divendres, a l'estrena de Montcada i Reixac a ningú se li va acudir fer-ne bandera de res. Perquè, a la persistència obstinada per defensar uns drets se li suma una incomoditat en veure que, efectivament, seguim al cap del carrer. Per ara.
