Té raó Ferran Utzet quan afirma que la nau –Alguns dies d’ahir– està molt ben tripulada, perquè certament Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ossó i Francesc Cuéllar formen un quartet afinat i excel·lentment coordinat. És gràcies a ells que la proposta de Jordi Casanovas reïx i esdevé prou atractiva, ja que el text per si sol no acaba de respondre a unes expectatives, d’entrada, més aviat altes. Els fets ocorreguts durant el setembre i l’octubre de 2017 són un esquer molt llaminer i conegut per a una gran majoria de catalans i catalanes que els van viure en primera persona o veure a través dels mitjans i que ara poden ser espectadors potencials de l’obra. I això fa que probablement n’esperin alguna cosa més que el resum simplificat i condensat d’uns fets complexos i sensibles en extrem. Sortosament, Jordi Casanovas barreja la realitat dels esdeveniments amb la ficció emocional dels quatre membres d’una família al caire de l’abisme: la Rosa –una Míriam Iscla que treu tot el suc a un personatge, la mare, immersa en un dolorós procés de superació personal; en Jaume, el pare, que compensa la seva incapacitat per comunicar-se amb la família involucrant-se en cos i ànima en els preparatius del referèndum; la Laura, que busca l’equilibri entre el cor i les idees, i el seu germà Jofre, un jove i actiu tuiter clarament posicionat a favor de la independència. Quatre posicions de vegades contraposades i d’altres complementàries que mostren els neguits, les esperances o frustracions experimentats per molts ciutadans durant aquells dies i que, aquí i especialment en el cas del matrimoni, es barregen o confonen amb els personals. Les dues actrius i els dos actors transmeten amb convicció aquest garbuix d’emocions a través d’un treball interpretatiu que és el millor al·licient de l’obra.
Ferran Utzet, com sol fer habitualment, opta per una direcció neta, natural que incideix en la relació humana, en les emocions i conflictes dels personatges prescindint de floritures i grandiloqüències, amb una escenografia mínima que ens situa sense distreure’ns.
