Alguns dies d'ahir

Teatre

informació obra


Autoria:
Jordi Casanovas
Direcció:
Ferran Utzet
Intèrprets:
Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ossó, Francesc Cuéllar
Sinopsi:

LA VIDA D’UNA FAMÍLIA DURANT ELS 4 MESOS POTSER MÉS IMPACTANTS DE LA NOSTRA VIDA RECENT, ELS MESOS CLAUS DEL ‘PROCÉS’

La família Font, que viu en una població a uns trenta minuts de Barcelona i de poc més de deu mil habitants, veu sacsejada la seva quotidianitat a partir dels fets polítics que succeeixen a Catalunya durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre de 2017.

En set dies posteriors a altres set dies políticament molt determinants, la família es troba al voltant d’una taula i comenta o discuteix el que passa a fora, el que els passa a dins i com això els està transformant en una petita o gran mesura.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Alguns dies d'ahir

10/06/2021

Un esquer fràgil

per Núria Sàbat

Té raó Ferran Utzet quan afirma que la nau –Alguns dies d’ahir– està molt ben tripulada, perquè certament Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ossó i Francesc Cuéllar formen un quartet afinat i excel·lentment coordinat. És gràcies a ells que la proposta de Jordi Casanovas reïx i esdevé prou atractiva, ja que el text per si sol no acaba de respondre a unes expectatives, d’entrada, més aviat altes. Els fets ocorreguts durant el setembre i l’octubre de 2017 són un esquer molt llaminer i conegut per a una gran majoria de catalans i catalanes que els van viure en primera persona o veure a través dels mitjans i que ara poden ser espectadors potencials de l’obra. I això fa que probablement n’esperin alguna cosa més que el resum simplificat i condensat d’uns fets complexos i sensibles en extrem. Sortosament, Jordi Casanovas barreja la realitat dels esdeveniments amb la ficció emocional dels quatre membres d’una família al caire de l’abisme: la Rosa –una Míriam Iscla que treu tot el suc a un personatge, la mare, immersa en un dolorós procés de superació personal; en Jaume, el pare, que compensa la seva incapacitat per comunicar-se amb la família involucrant-se en cos i ànima en els preparatius del referèndum; la Laura, que busca l’equilibri entre el cor i les idees, i el seu germà Jofre, un jove i actiu tuiter clarament posicionat a favor de la independència. Quatre posicions de vegades contraposades i d’altres complementàries que mostren els neguits, les esperances o frustracions experimentats per molts ciutadans durant aquells dies i que, aquí i especialment en el cas del matrimoni, es barregen o confonen amb els personals. Les dues actrius i els dos actors transmeten amb convicció aquest garbuix d’emocions a través d’un treball interpretatiu que és el millor al·licient de l’obra.

Ferran Utzet, com sol fer habitualment, opta per una direcció neta, natural que incideix en la relació humana, en les emocions i conflictes dels personatges prescindint de floritures i grandiloqüències, amb una escenografia mínima que ens situa sense distreure’ns.