Alguns dies d'ahir

informació obra



Autor:
Jordi Casanovas
Direcció:
Ferran Utzet
Intèrprets:
Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ossó, Francesc Cuéllar
Sinopsi:

LA VIDA D’UNA FAMÍLIA DURANT ELS 4 MESOS POTSER MÉS IMPACTANTS DE LA NOSTRA VIDA RECENT, ELS MESOS CLAUS DEL ‘PROCÉS’

La família Font, que viu en una població a uns trenta minuts de Barcelona i de poc més de deu mil habitants, veu sacsejada la seva quotidianitat a partir dels fets polítics que succeeixen a Catalunya durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre de 2017.

En set dies posteriors a altres set dies políticament molt determinants, la família es troba al voltant d’una taula i comenta o discuteix el que passa a fora, el que els passa a dins i com això els està transformant en una petita o gran mesura.

Crítica: Alguns dies d'ahir

08/06/2021

El Procés seu a taula

per Ramon Oliver

Ja que som davant d’una obra que intenta transmetre’ns la forma com l’èpica i la contra èpica generada al voltant del Procés ha incidit de les més diferents maneres en l’àmbit domèstic al llarg dels darrers anys, permeteu-me que comenci explicant  una sensació particular viscuda poc abans de l’1 d’octubre que m’ha vingut sovint al cap des de llavors. Recordo haver passat un capvespre davant les portes  de La universitat Central de Barcelona, on grups d’estudiants havien instal·lat taules des de les quals es repartien paperetes de vot. I recordo la sensació d’eufòria que transmetien tant els rostres dels estudiants, com els de totes aquelles persones que s’apropaven a les taules per tal de fer-se amb unes paperetes que havien adquirit per als aspirants a  votar la condició de tresor prohibit.  I  recordo alhora com, en aquell mateix  moment, i malgrat les abismals diferències existents entre les dues situacions,  em van venir al cap de forma aclaparadora les imatges mil vistes de la Primavera de Praga, la gran revolta txeca que al llarg d’uns mesos no menys eufòrics i convulsos del 1968, va  plantar-li cara al règim soviètic, i va somiar poder deslliurar-se d’ell . Això, fins que els tancs van irrompre en el somni per tal de tornar a posar les coses al seu lloc. En l’eufòria –per a molts, contagiosa- d’aquelles rostres que compartien un anhel col·lectiu en aquella plaça Universitat que de cop em va semblar que agafava les dimensions de la gran plaça Wenceslau de Praga ( la plaça on passa tot) ,  hi vaig veure per un moment de forma molt gràfica i intensa el presagi inevitable d’una no menys col·lectiva desil·lusió , que pot ser o no vista com a fracàs col·lectiu , segons la posició amb la qual s’analitzi.

La sensació d’aquell moment – el record del qual, com us deia, m’ha retornat  en diverses ocasions al llarg d’aquest anys-, se’m va fer també ben present mentre asisita a la representació de l’obra que Jordi Casanovas li ha dedicat a aquells dies que , tal i com assenyala el periodista gràfic Jordi Borràs en el títol del llibre que li va dedicar a aquelles jornades i tal i com recorda el mateix director Ferran Utzet, estaven destinats a ser dies d’aquells que duren anys... tant per a aquelles persones que els van viure com la possibilitat de realitzar un somni, com per a aquelles altres que els van patir com un malson. I mentre la taula del menjador al voltant de la qual tenen lloc les cinc reunions  familiars del text , començava a girar lentament per tal de mostrar-nos totes les perspectives del grup sota la direcció de Utzet , em va venir també al cap amb força aquella altra família altament polititzada que protagonitza “Sopa de pollastre amb ordi”, l’emblemàtica  obra d’Arnold Wesker de la qual Utzet ens va oferir un admirable muntatge en companyia de La Perla 29 fa un parell de temporades. Si recordeu, Wesker es ficava a la molt humil llar d’una família obrera britànica- la família Khan - per tal d’anar dibuixant com la caiguda d’un somni revolucionari , trasbalsava per complert l’estructura d’aquesta família, i desfeia les seves costures emocionals. L’obra transcorria no al llarg d’un pocs dies que duraran anys, sinó de dues dècades que van marcar tot un segle. I  acabava amb aquells altres tancs soviètic que , l’any 1956, van aixafar la revolució hongaresa, tot un antecedent de la primavera txeca. Curiosament, i encara que Casanovas ja s’hagi servit en altres ocasions – només cal pensar en “Vilafranca” -  de la taula familiar per tal de fer seure al seu voltant imatges i comportaments que reflecteixen tota una comunitat, la molt catalana família  de classe mitja que potser ja mai serà la mateixa després d’haver viscut alguns dies d’ahir, em va recordar força - malgrat les també enormes distàncies - a aquella altra família tan britànicament lumpen.

Diu Utzet que, d’alguna manera, el text que proposa Casanovas li sembla com una mena de versió “premium” del viatge emocional que va suposar viure aquells dies destinats a durar anys: només cal preguntar-li als presos polítics per tal de comprovar-ho. I la definició de Utzet em sembla molt encertada perquè la família que es reuneix al voltant d’aquesta taula ( i aquí , hi podem incloure fins i tot  de forma invisible  als membres absents que s’han incorporat al grup per afinitats sentimentals, i que mantenen una posició obertament contraria al Procés)  ve a representar com una mena de “pack” en el qual hi estan reflectides totes les sensibilitats ... o , com a mínim, la major part de les postures  majoritàries. Tant vol abastar el “pack”, que Casanovas fins i tot inclou en ell els posicionaments davant els terribles atemptats de Barcelona i Cambrils que van sacsejar ben a fons aquella mateixa societat que es preparava per col·locar urnes fent servir els més rocambolescos mitjans... o per impedir la col·locació d’aquestes urnes, fent servir si calia la força bruta que tants mastegots va repartir l’1 d’octubre. L’impacte dels atemptats , i les reflexions , els desconcerts i les perplexitats que s’originen sempre que té lloc un acte d’aquesta mena, semblen haver-se escolat aquí d’una manera un xic forçada, i corren el perill de barrejar complexitats que potser requereixen ser contemplades per separat. Però superada la primera jornada, ens trobem ja vivint de ple les emocions derivades d’aquells dies: amb la ja esmentada eufòria que de vegades ens pot portar a convenciments no exempts del seu punt naïf, o amb un xic o un molt d’escepticisme, o amb la distancia que implica identificar-te en gran mesura amb els teus però supeditar aquesta identificació al teu complicat moment emocional derivat d’altres qüestions més íntimes, o amb la il·lusió potser mai abans experimentada de sentir-te protagonista de la pel·lícula i depositar una fe cega amb aquells que t’han portat a protagonitzar-la..

Amb inqüestionable  habilitat , Casanovas converteix aquest grup familiar gairebé en una versió una mica “Reader’s Digest” d’una comunitat que –això sí- potser queda d’aquesta manera  lleugerament massa simplificada, lleugerament massa reduïda en ocasions puntuals  a l’arquetip. I de vegades, l’autor corre el perill de crear una excessiva dependència entre les posicions que ocupen els integrants del grup i el grau més o menys alt de frustracions i/o expectatives que acumula la seva vida privada. Fins i tot , podria derivar-se de segons quines actituds que el seu grau de compromís , és únicament conseqüència del seu grau d’incomoditat davant una situació personal i /o familiar molt més conflictiva del que pugui inferir-se d’una primera impressió,.

Són, en qualsevol cas, els punts febles diria que conscientment assumits pel mateix autor  d’un text que – i torno a dir que molt hàbilment- sap alhora com  sintetitzar amb quatre personatges i al voltant  d’una taula que no para de donar voltes bona part dels sentiments, els entusiasmes, les pors, les proclames , els rampells banals o els intents d’anàlisi seriosa de la situació que corrien pels carrers i es ficaven en tots els interiors domèstics al llarg d’aquell dies. Però aquests punts febles, sovint queden compensats per la notable intensitat que presenten els daltabaixos emocionals marcats per la depressió, la culpa, els forats comunicatius i l’amenaça de ruptura del grup familiar. I aquí és on l’excel·lent direcció de Utzet, i el potent  i molt homogeni treball del quartet interpretatiu, encobreixen les mancances que li podem atribuir al text. Un text que , en qualsevol cas, es presenta alhora com una estimulant invitació a seguir donant-li forma teatral a uns esdeveniments , la petjada dels quals seguirà marcant els propers anys.