Material fràgil. El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha posat el dit a la ferida quan encara és tendre. L'atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona l'estiu del 2017, la concentració ciutadana davant la ràtzia d'escorcolls a la Generalitat de Catalunya i principalment al Departament d'Economia de la Rambla de Catalunya el 27 de setembre, el referèndum d'independència de l'1-O...
L'autor és valent perquè fuig del que podria ser un registre estrictament documental i entra en la ficció a través d'una família de classe mitjana catalana que es transforma en un mirall en el qual es pot mirar la societat actual que encara porta el pes damunt d'un judici polític de revenja i l'esgarrapada sagnant de l'empresonament dels presos polítics catalans, l'exili de tots uns altres i la repressió de centenars de ciutadans implicats en les accions de l'organització del referèndum.
Acabo de veure l'obra de La Villarroel i l'endemà mateix, a Miravet, al riu Ebre, salta la notícia d'un noi d'un institut de Sabadell que mor ofegat per una imprudència adolescent en una sortida de l'institut en la qual s'incloïa la pràctica del caiac. Penso en el pes del professorat responsable que és el mateix pes que porta damunt la mare de l'obra de Jordi Casanovas, quan era la tutora d'un curs de l'escola pública on treballava i va viure la pèrdua d'un infant de set anys que va caure per un penya-segat en unes colònies. L'angoixa i la depressió a conseqüència d'aquell fet la van portar a deixar la feina i dedicar-se a difondre història, la seva especialitat, a través d'internet.
La ficció a vegades supera la realitat. És el mateix que passa amb el retrat del pare de la família de l'obra, un petit empresari d'una empresa de paper que s'involucra en les activitats de l'1-O a través de la seva afiliació a Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional de Catalunya, dedicat a la feina, sense acabar d'entendre la decisió que va prendre la seva dona arran de l'accident escolar. I veig els escorcolls surrealistes i gairebé caricaturescos d'una farsa amb la policia espanyola a la recerca de vulgars paperetes, inofensives urnes i ingenus cartells els dies previs a l'1-O.
I el mirall encara fa més la rateta als espectadors amb els dos fills de la casa. Ell, aspirant a escriptor, treballant en un centre cívic i entusiasmat en tots els actes que s'hi organitzen per fer possible la votació del referèndum de l'1-O. Il·lusió, ascens, frustració i caiguda. Ella, la filla, lesbiana, amb un cert distanciament de la situació política que viu la família —que és la que viu també la societat—, preocupada només per trobar un pis de lloguer, fora del poble on viu amb la seva parella de família de tendència antiindependentista i a punt de fer coincidir la mudança amb el mateix 1-O.
Jordi Casanovas té la capacitat de reunir en una plataforma mòbil —uns “cavallets” que giren sigil·losament i que representen el menjador de casa que és l'únic element escenogràfic del muntatge— els principals perfils de la societat catalana contemporània. Exposa els fets, les contradiccions i els desencerts. Intenta dotar el retrat d'una mirada objectiva. Però, com deia al principi, el material és fràgil i per això el tracta amb el màxim de delicadesa.
Ferran Utzet, el director, té, com Jordi Casanovas, l'avantatge de dominar les trames escèniques en un espai reduït com pot ser el menjador d'una casa. No li cal gaire sofisticació per enfortir els sentiments que flueixin de l'acció. I el quartet interpretatiu es mou amb una naturalitat que afavoreix que la fragilitat de la ficció no trontolli en cap moment.
L'actriu Míriam Iscla, la mare, reflecteix els seus sentiments i matisa les diferents emocions per les quals passa. L'actor Abel Folk, el pare, eleva progressivament de to el seu entusiasme, amb vaivens entre el dubte més conservador i la rauxa mes assenyada. L'actor Francesc Cuéllar, el fill, reflecteix l'entusiasme que l'1-O va impregnar en una generació ja gran però encara jove i el perill de la fe cega que pot portar, quan es frustra la promesa, a la reacció contrària com a autodefensa. L'actriu Marta Ossó, la filla, mostra la seva distància amb l'entusiasme del germà, però a la vegada no pot prescindir de la seva responsabilitat amb el lligam amb la família i, malgrat que no cregui en el procés d'independència i de l'1-O, acaba anant a votar... —no desvelaré el sentit del vot.
Posats a dubtar d'una de les opcions de la trama de Jordi Casanovas, l'únic punt feble de realisme i credibilitat que li trobo és que, quan el fill de la casa és detingut per haver-se enfrontat a la policia i acaba sent alliberat al cap de poc gràcies a la “influència” de la família espanyolista de la parella de la seva germana, em fa dubtar que a hores d'ara un“espanyolista” de carrer, per molt “espanyolista” que sigui, tingui el poder de fer saltar la baula del protocol de la cadena policial, per molt conxorxada que aquesta estigui amb l'espanyolisme. Aquí sí que crec que la subjectivitat ha traït lleugerament l'objectivitat de conjunt de l'obra.
Al voltant d'una taula es pot canviar el rumb del món. Al voltant de la taula de l'obra de Jordi Casanovas es canvia el rumb de la família de ficció que és també, cal tornar-ho a dir, el rumb de la societat catalana actual. Però Jordi Casanovas, com ningú a hores d'ara, no té la solució ni la vareta màgica per resoldre el conflicte. Per això, els seus personatges tanquen l'obra adreçant-se als espectadors i traspassant-los els seus dubtes, les seves contradicciones, les seves frustracions: «Moltes preguntes, moltes respostes...». Moltes preguntes encara per fer i moltes respostes encara per donar. (...)
