Port Arthur

informació obra



Traducció:
Sílvia Sanfeliu
Intèrprets:
Dafnis Balduz, Manel Sans, Javier Beltrán
Composició musical:
José Roselló
Vestuari:
Irantzu Ortiz, Silvia Iglesias
Il·luminació:
Xavier Xipell, Pati Cortés
So:
José Roselló
Ajudant de direcció:
Sílvia Sanfeliu
Producció:
Velvet Events, festival BCNegra
Autor:
Ariadna Rodríguez
Direcció:
Ariadna Rodríguez
Sinopsi:

Un home ha estat detingut. L’acusen d’haver provocat un crim terrible. Ell no recorda res. Dos inspectors de policia li faran preguntes perquè en faci memòria. O potser pretendran que es cregui tot el que ells li relatin.

Els documents reals del cas, filtrats per WikiLeaks, prenen la forma d'un muntatge teatral que ens convida a pensar què passa per la ment d'un home que ha comès un crim espantós, i per què la memòria mira d'esborrar els fets traumàtics de la nostra existència. Som el que recordem o el que els altres ens diuen que hem fet?

Aquesta és una bona oportunitat per tornar a treballar amb material real i convertir-lo en una nova ficció, independent de la informació que no es desprengui del text mateix, de la transcripció mateixa, dotant-la de valor dramàtic i dibuixant les històries no explicades dels personatges. Una nova oportunitat per comprovar com la realitat és material per a la ficció, com pot generar-nos milers de preguntes i com pot inquietar els espectadors.

Crítica: Port Arthur

14/07/2016

Cru plagi a la realitat més fosca

per Jordi Bordes

Nou capítol de teatre document. Habitualment, es reprodueix una escena històrica (o recrea, depenent del marcatge judicial) coneguda pels espectadors. O que hi pot tenir referències concretes. No és aquest el cas de Port Arthur, novament amb Jordi Casanovas fent servir les tisores en la transcripció (però sense incloure ni remoure l'ordre de l'interrogatori). Els espectadors, en aquesta ocasió, podran veure com es va produir un interrogatori (probablement fregant la il·legalitat) de dos inspectors de policia a un detingut a la presó, a l'espera de judici i sense el seu advocat. 

Tot i que el cas va ser molt mediàtic a Austràlia, fa 20 anys, avui a Barcelona poca gent en recordarà gaire res. S'explica un cas similar al que Truman Capote va escriure d'A sang freda, un crim aparentment gratuït, sense explicació ninguna. i que el criminal afirma que no recorda. Aquest és el quid dramàtic de la peça (que, insistim,  va passar en realitat). La transcripció hja pesrmès mostrar quina estranya estratègia tenen els agents perquè el pressumpte criminal caigui en alguna contradicció, el forci a confesar. Però la psicologia complexa del detingut és una caixa de sorpreses per les rèpliques i per la incomprensió de tot el que expliquen. Respon des de la ingenuïtat a una fredor insòlita, quasi provocadora. Dafnis Balduz fa un Martin fosc, enigmàtic, que provoca rebuig a vegades, i altres, és molt empàtic. 

La posada en escena juga amb el tòpic d'una càmera que grava l'escena i que va intercanviant les càmeres. Permet així, comprovar la reacció dels protagonistes en una mirada frontal (el públic està disposat als costats d'aquesta sala de visites de la presó). Un capítol de veritat que, l'excés de ficció i la duresa del que es narra ens trasllada a un passatge cinematogràfic. I no, és un cru plagi a una realitat molt fosca.