Port Arthur

informació obra


Traducció:
Sílvia Sanfeliu
Intèrprets:
Dafnis Balduz, Manel Sans, Javier Beltrán
Composició musical:
José Roselló
Vestuari:
Irantzu Ortiz, Silvia Iglesias
Il·luminació:
Xavier Xipell, Pati Cortés
So:
José Roselló
Ajudantia de direcció:
Sílvia Sanfeliu
Producció:
Velvet Events, festival BCNegra
Autoria:
Ariadna Rodríguez
Direcció:
Ariadna Rodríguez
Sinopsi:

Un home ha estat detingut. L’acusen d’haver provocat un crim terrible. Ell no recorda res. Dos inspectors de policia li faran preguntes perquè en faci memòria. O potser pretendran que es cregui tot el que ells li relatin.

Els documents reals del cas, filtrats per WikiLeaks, prenen la forma d'un muntatge teatral que ens convida a pensar què passa per la ment d'un home que ha comès un crim espantós, i per què la memòria mira d'esborrar els fets traumàtics de la nostra existència. Som el que recordem o el que els altres ens diuen que hem fet?

Aquesta és una bona oportunitat per tornar a treballar amb material real i convertir-lo en una nova ficció, independent de la informació que no es desprengui del text mateix, de la transcripció mateixa, dotant-la de valor dramàtic i dibuixant les històries no explicades dels personatges. Una nova oportunitat per comprovar com la realitat és material per a la ficció, com pot generar-nos milers de preguntes i com pot inquietar els espectadors.

Crítica: Port Arthur

18/07/2016

Un 'Sense Ficció' presentat per Joan Salvat

per Teresa Bruna

4 de juliol del 1996. Som a la presó de Risdon, a Tasmània. Un acusat (Dafnis Balduz) és interrogat per dos policies, allò del poli bo (Javier Beltran) i el poli dolent (Manel Sans). El bo intenta entendre què passa per la ment d'una persona per arribar a fer el que ha fet, hi ha d'haver una explicació. El dolent ja n'ha vist més, vol que confessi, que hi hagi sentència i que es quedi tancat com més aviat millor per no tornar-hi. L'argument està construït com un thriller tens: fins passada una estona no sabem el motiu pel qual l'home és interrogat.

Ha de ser diferent veure Port Arhur abans o després dels fets de Niça. Sabem que anem a veure una història real, una altra peça de teatre-document signada pel brillant Jordi Casanovas, aquest cop la història de Martin Bryan, encara avui a la presó. Tan convincent, que es presenta el documental amb la veu en off d'en Joan Salvat, el dels 60 minuts (l'obra en dura 65!)

Casanovas ha fet una dramatúrgia rodona per explicar-la en la clau 10 del teatre: la unitat d'acció, temps real i mateix espai. En aquests tensos 65 minuts, Bryan és acorralat incisivament pel poli dolent, o paternalment pel bo. Cada un té la seva tècnica i Dafnis Balduz respon a cada pregunta amb un desplegament de matisos inacabable. Es fa el despistat, el que no sap de què li parlen, aquell per a qui tot és normal, el desmemoriat, el border line, l'innocent, l'enigmàtic, l'injustament detingut... L'escenografia és una taula allargada i el públic, disposat a dues bandes, és el voyeur que ho segueix des de la finestra vidriada de les sales de interrogatori. Aquest efecte es reforça amb una pantalla penjada al sostre, que va mostrant més expressions de l'acusat.

Si bé aquest cas real tindria un missatge teatral clar en contra la compra d'armament sense entrebancs -a l'Austràlia, després d'aquells fets, es va abolir la llei de pertinença i venda d'armes als no professionals- des de dijous va més enllà. L'interrogatori ens reporta a cada paraula als fets de Niça. No posar armes a l'abast és imprescindible, però ara sabem que no n'hi ha prou. No podem posar un candau a la ment dels executors. Ara sembla que ja no hi hagi solució. O que, per arribar-hi, cal que hi hagi debat, molt de debat. Urgent.