Un home ha estat detingut. L’acusen d’haver provocat un crim terrible. Ell no recorda res. Dos inspectors de policia li faran preguntes perquè en faci memòria. O potser pretendran que es cregui tot el que ells li relatin.
Els documents reals del cas, filtrats per WikiLeaks, prenen la forma d'un muntatge teatral que ens convida a pensar què passa per la ment d'un home que ha comès un crim espantós, i per què la memòria mira d'esborrar els fets traumàtics de la nostra existència. Som el que recordem o el que els altres ens diuen que hem fet?
Aquesta és una bona oportunitat per tornar a treballar amb material real i convertir-lo en una nova ficció, independent de la informació que no es desprengui del text mateix, de la transcripció mateixa, dotant-la de valor dramàtic i dibuixant les històries no explicades dels personatges. Una nova oportunitat per comprovar com la realitat és material per a la ficció, com pot generar-nos milers de preguntes i com pot inquietar els espectadors.
Aquest no és un espectacle per a públic còmode, però aquells que hi vagin sortiran més que satisfets de l'experiència teatral. Jordi Casanovas ho ha tornat a fer: utilitzar documentació real per portar-la a escena. Primer, la declaració de Luis Bárcenas davant el jutge Ruz. Ara, la transcripció d’un interrogatori que fan dos policies a un acusat d’un crim que es va cometre a Austràlia el 1996. I no explicarem res més de l’argument. (...)
Situació més que tòpica, sí, el policia bo i el policia dolent −que en algun moment s’intercanvien el rol− pregunten, callen, recontrapregunten i tornen a interrogar a un detingut totalment desconcertat i desconcertant perquè no recorda, o afirma que no recorda què va passar. Quantes vegades hem vist aquesta situació a la ficció? (...)
El que més m’ha fascinat de Port Arthur −un bon espectacle per representar a cada poble i ciutat dels Estats Units més que entre les nostres contrades− és la manera com Casanovas ha dosificat el ritme per aconseguir que el text creixi de manera exponencial i mantingui el misteri durant tota la funció, una hora que deixa sense alè. A més, aconsegueix transmetre l’ambigüitat i la complexitat de la situació gràcies a una direcció ferma i alhora prou desdibuixada, perquè deixa a mans del públic que decideixi si Martin, l’acusat, ho recorda tot o ens pren el pèl. (...)