Jauría

informació obra



Direcció:
Miguel del Arco
Autor:
Jordi Casanovas
Sinopsi:

3 a.m. del 7 de julio de 2016. Fiestas de San Fermín. Ellos son cinco. Son La Manada. El más joven y miembro más reciente debe pasar por su rito de iniciación. Tras cruzarse con una chica en el centro de Pamplona, los cinco de “La Manada” se ofrecen para acompañar a la joven hasta su coche, aparcado en la zona del soto de Lezkairu. Pero, en el camino, uno de ellos accede al portal de un edificio y llama al resto para que acudan. Agarran a la joven y la meten en el portal.

Dramaturgia a partir de las transcripciones del juicio realizado a La Manada, construida íntegramente con fragmentos de las declaraciones de acusados y denunciante publicadas en varios medios de comunicación. Una ficción documental a partir de un material muy real, demasiado real, que nos permite viajar dentro de la mente de víctima y victimarios. Un juicio en el que la denunciante es obligada a dar más detalles de su intimidad personal que los denunciados. Un caso que remueve de nuevo el concepto de masculinidad y su relación con el sexo de nuestra sociedad. Un juicio que marca un antes y un después.

Crítica: Jauría

31/01/2021

Horroritzar o indignar

per Jordi Bordes

D'un muntatge que recull les lamentables declaracions a la policia i les confessions davant dels jutges sobre el flagrant cas de La Manada a Pamplona se n'ha de sortir indignat. I no horroritzat. D'entrada, cal celebrar la valentia d'encarar aquesta peça per sensibilitzar espectadors (de tot gènere, edat i distinció) però quan un comprova que se surt horroritzat i no indignat percep que algun element de la fórmula no ha estat ben ajustat. Anem a pams

Jordi Casanovas ha passat d'un teatre fantasiós, quasi màgic en què (Andorra, Sin City, L'home de les ulleres de pasta...) a un altre de notable observació social, sigui des d'una reconstrucció un punt creativa (Una història catalana, Pàtria, Vilafranca, Valenciana, Gazoline, Alguns dies d'ahir, o l'inèdit Pujol) sigui a través del rigor de l'enllaçar documents oficials (Ruz-Bárcenas, Port Arthur). Jauría correspon al cas de teatre documental en el sentit més estricte. La seva aproximació és enginyosa perquè aconsegueix reconstruir els fets a partir de les declaracions (amb molt poques contradiccions) entre els acusats i la víctima. en fa un diàleg viu, molt teatral. Casanovas rebla el clau quan transforma els acusats en jutges i la víctima en fiscal perquè insinua que sota les togues s'amaga un comportament igualment masclista que dicta una sentència sense assumir la contundència del dolor causat. Ell pretén demostrar que el judici és com una segona violació dels drets de la víctima, que es veu arrossegada pel relat. Amb aquesta interpretació, el públic plany a la víctima i penalitza l'abús dels cinc nois. La seva impunitat enerva, com quan riuen enmig del jutjat recordant la peripècia als San Fermín amb el robatori del mòbil de la noia i la gravació que fan durant el crim. Però, des d'aquesta opció, l'espectador crea un escut en el que rebutja tota acció masclista (sense qüestionar-se ni mínimament quina semblança pot tenir amb els simpàtics abusadors).

La posada en escena transmet l'horror que va passar ella a Pamplona i, també, durant el judici. Però no provoca una revisió del comportament dels espectadors (o el seu entorn) ni convida a solidaritzar-se amb les dones violades. Probablement, es deu a dos motius: l'enginyosa construcció del text comporta una representació de l'abús (tot i que simbòlic, traumatitza novament les víctimes) i no s'inclouen parts del judici (com ara la declaració d'algun psicòleg sobre la situació de shock de moltes víctimes durant una violació múltiple com aquella) que l'espectador coneix i que posaria encara més negre sobre blanc per condemnar-los com a agressió sexual i no com a abús sexual.

L'obra coincideix amb la producció Encara hi ha algú al bosc al TNC. En aquesta obra també es recorden les violacions sistemàtiques a la guerra de l'Ex-Ioguslàvia. Els dramaturgs, en comptes de reproduir les escenes pivoten l'obra sobre el record de les supervivents avui (elles no es volen dir víctimes) i l'esclat festiu a la Barcelona olímpica en aquells mateixos anys. Apareix la denúncia de les violacions igualment (entre 25.000 i 50.000) però el contraposa amb l'actitud menfotista europea (i nostra, de fa 25 anys) i amb la dignitat de les dones i els fills fruit d'aquell abús.

Sortir amb horror d'una obra sobre violació fa créixer la por entre les persones que poden ser més vulnerables. Sortir amb indignació serveix per revisar l'actitud pròpia i per solidaritzar-se perquè no es reprodueixen abusos o per ser-ne, com a mínim, molt més proactius quan es respira en l'entorn. De totes maneres, és bo i necessari que pugin a escena casos que revelen els vicis d'una societat encara amb un fonament patriarcal, i que obvia el dolor aliè per disfrutar un gaudí personal.