Jordi Casanovas és un excel·lent fotògraf teatral de la realitat més propera. A vegades ho fa a través de la ficció (Vilafranca...) i a vegades a través de fonts reals que ell sap convertir en obres molt teatrals i a la vegada punyentment reals. Un d’aquests materials és la transcripció de judicis, de les quals han sortit peces com Port Arthur o Ruz-Bárcenas. L’últim exemplar d’aquesta sèrie és Jauría, elaborada a partir de les transcripcions del judici que es va fer entre 2017 i 2019 als membres de ‘La manada’, la banda de de cromanyons que el 7 de juliol de 2016, a Pamplona, durant les festes de San Fermín, van violar una noia en un cas d’una gran incidència social que va posar de relleu la impunitat subjacent a algunes masculinitats.
Amb fragments de les declaracions dels acusats i la denunciant publicades a diferents mitjans de comunicació, Casanovas construeix una peça de teatre documental que te moltíssim valor pel que diu però també per com ho diu i per la teatralitat del muntatge que en resulta.
La dramatúrgia de Casanovas és un treball d’orfebreria a partir de fragments de sumari judicial del cas que, degudament extractats i sàviament organitzats, confegeixen un retrat descarnat d’un sistema que necessita un ‘resseteig’ urgent. El gran mèrit de Jauría és que transcendeix el delicte fastigós que van cometre els de ‘La manada’ —sense minimitzar-lo ni restar-li un gram de repugnància— per retratar una realitat sistèmica que necessita urgentment una esmena a la totalitat.
No ens enganyem: la ‘jauría’ que retrata Casanovas no són, només, els cinc imbècils que van cometre l’agressió. Fugint de la truculència i el groguisme, el text no retrata tant el cas en si com el seu ‘devenir’ judicial i, sobretot, el context ampli en què es va donar. El seu objectiu no és inculpar ningú sinó demostrar que tot plegat no és sinó la punta de l’iceberg d’un sistema de valors masclista i revictimitzador
Més enllà del document en si i de l’efecte que provoca en l’espectador, potenciat fins a l’extrem donat l’origen real i verídic de tot el que s’escolta en escena, Jauria és, també, una peça molt ben construïda teatralment, amb tempos ben dosificats, personatges ben retratats i i un gruix que va creixent de forma que, entre una cosa i l’altra, el públic s’hi queda completament enganxat.
I és, també, un text que requereix intèrprets disposats a passar un mal tràngol en cada funció. La sort d’aquest muntatge, més enllà del text, es haver trobat un equip actoral de luxe, començant per una Ángela Cervantes que està de premi i acabant per uns Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas que aconsegueixen donar coherència a uns personatges als quals és impossible ni justificar ni entendre.
