La violació és sens dubte l’acte més bàrbar i execrable que els homes han portat a terme per destruir física i psicològicament qualsevol dona. És l’asserviment absolut d’un sexe sobre l’altre. Recordo per primer cop quan vaig veure les imatges de les violacions d’Àlex i els seus “drugos” a La taronja mecànica. Em “fascinava” la brutalitat amb què el sociòpata i la seva colla doblegaven les dones com si fossin plastilina. Una experiència estètica radical, amb una càmera llunyana, en un teatre decadent o en una casa moderna i acompanyades les imatges d’una música clarament disruptiva, fos Beethoven o el “Singin’ in the rain”. L’impacte a la societat va ser considerable, i ja s’ha escrit molt sobre això. Una representació d’una violació poques vegades ha estat tan explícita. Però què passa quan aquesta ficció es fa real? Què passa quan resulta que els “drugos” no són una colla de descerebrats que actuen amb consciència per fer el mal, sinó que són un grupet d’amics andalusos amb oficis i beneficis (un d’ells era Guàrdia Civil i un altre, militar) que violen en grup a una noia en un portal minúscul? La realitat torna a la ficció, la ficció més real. El passat cap de setmana, el 29, 30 i 31 de gener Jauría de Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco, finalment, va fer escala a Catalunya. Sí, una obra com aquesta no va ser programada per cap teatre públic ni privat de Barcelona. És que no va haver-hi entesa amb el Jordi Casanovas i la resta de la companyia? O falta d’interès? Aquest cop la Grossa se l’ha endut Viladecans, Badalona i Figueres. Vaig anar al Teatre Zorrilla per veure com aquesta violació, sense ser explícita, era encara més crua i inaguantable que la que va planificar Stanley Kubrick.
Ja se sap que Casanovas, com ja va fer amb Port Arthur o amb Ruz-Bárcenas, ha reordenat altre cop les transcripcions literals de les declaracions que es van realitzar durant un judici. Sentim les veus dels cinc membres de La Manada, la de la pobra noia, la dels advocats, fiscals i jutges. I fins i tot ens posa veu a alguns missatges de WhatsApp que es van donar en un parell de grups. L’ordre és senzill, tot cronològic, començant pel relat dels fets fins a la sentència definitiva del Tribunal Suprem de Navarra. El text és cru, brut, desagradable, però d’una honestedat que ens despulla a tots. Però el text impacta també gràcies a una posada en escena que accentua encara més l’angoixa, l’asfixia i, en conseqüència, el fàstic.
L’efecte d’obres com Jauría es pot fer palès veient com els caps de la platea, d’homes i dones, van baixant. Hom anirà enfonsant-se més a la butaca, a poc a poc, al mateix temps que genera una bilis difícil de suavitzar. L’artifici muntat és ben senzill: sis cadires, un cubicle al fons simulant totxanes blanques i una finestra al lateral per on s’escola un feix de llum. A dalt de l’escenari, cinc homes i una dona recreen les paraules dels cinc de la Manada, de la noia, dels advocats i jutges i de la fiscal. Segurament, avui en dia, aquesta gent no haurà representat mai un paper tan dur, tan dolorós com aquests. No és només la veritat de cadascuna de les paraules que diuen, no és només posar-se a la pell de botxins i víctima i el dolor que suposa per cadascú d’ells, sinó per la responsabilitat social que tenen. La mateixa actriu María Hervás (excel·lent, recreant el dolor íntimament, plena de vergonya) comentava en el col·loqui posterior que no van haver de fer massa composició de personatges, ja que estava tot molt pautat, amb les expressions i els tons marcats. I això és una de les coses que més indigna. Quan els cinc desgraciats riuen mentre relaten com la van enganyar i acorralar per posar-la dins del portal, no és una dramatització. Els àudios són així. De fet, un dels moments més incòmodes és quan el Prenda (el nom fa la cosa) diu la frase “antes de llover, chispea” referint-se a quan es va escórrer sobre ella. Un acudit tan groller que part del públic riu i l’altre es queda petrificat. Una rialleta incòmoda, que per alguns actua com a despressurització de la tensió acumulada dins el cos.
El punt àlgid es produeix al cubicle, aquesta recreació del portal on Maria Hervás seguirà explicant el relat dels fets, amb llàgrimes i por, encaixada literalment entre els cinc homes que la rodegen. Sols és un cap parlant. I quan la paraula la prenen ells, Hervás és un titella, la dona submisa, sense voluntat, agafada pel coll i tirada a terra. Aquí no hi ha distanciament, no hi ha decorat ni música disruptiva. La discussió a l’hora de recrear aquesta escena no devia ser estètica, sinó ètica. Com recreem una escena d’una violació en un espai així sent crus, però sense voler ferir la sensibilitat de la víctima real?
Però aquesta no és l’escena més dura, sinó quan es repeteix gairebé la mateixa escena (sense tocar a la noia) amb els advocats a sobre interrogant-la sobre si de veritat no sentia plaer, dient que si estava lubricada, que perquè no es va queixar… L’escena conclou quan la noia esclata, “No hablé, no grité, no hice nada”. I després la culpabilitat que la va colpejar. “¿Por qué me quedé? Me tenía que haber ido antes”. I és en aquest moment en què penso que molta gent, moltíssima gent, devia pensar el mateix. I penso en pares dient a les seves filles que no han de tornar soles a casa. I aquí és on tenim el problema. La responsabilitat que a una dona li passi alguna cosa a la nit no és d’ella, sinó dels homes que podríem fer-li mal. O és que una noia jove no pot conèixer i fer amistat amb un grup de nois una nit sense que passi res desagradable? I viceversa? Si és un home qui ho fa, és un seductor i si és una dona, és una fresca? La responsabilitat de la violació d’aquesta noia, el 7 de juliol de 2016, és de tots.
Quan una obra com aquesta genera preguntes, remou consciències i implica un canvi social, la transformació està en camí. La cultura, i concretament el teatre, agafat de la mà del periodisme, té un potencial de transformació social que s’ha d’estendre més enllà dels teatres. Fer-lo sentir tant a les aules, com als carrers.
