L’escenari és encara a les fosques. Els sons que ens arriben transmeten ja aquell ambient de festa en sessió continua que es respira per cada racó del centre de Pamplona, quan arriba San Fermí, i els mossos més eixelebrats encadenen la nit etílica sense fi amb les corredisses davant una colla de toros sòbriament desfermats . Però quan arriba la llum., aquesta ens revela una imatge absolutament gràfica del que va passar, del que és a punt de tornar a passar, del que passa cada cop que es produeix una violació grupal. Tot i que cal anar en compte amb les paraules. Una violació? Tal i com exclamen a l’hora de ser jutjats els cinc membres d’aquesta manada, la violació és el pitjor que hi ha ; la violació, i la pederàstia . A qui li pot passar pel cap, que ells siguin uns violadors? I no; quan es reboten contra la paraula, no sembla pas que estiguin fingint: la possibilitat de ser vistos com a violadors sembla repugnar-los de debò, perquè el concepte del que és una violació , el volen vincular només a una forma molt concreta de violència explícita amb la qual no se senten per a res identificats. Ben cert que corren pel món altres manades per a les quals la violació no planteja cap dilema ètic : més aviat la veuen com un dret adquirit per la seva condició de mascles. Però ells no són d’aquesta mena. Ells estaven de festa, com ho està tota Pamplona a partir del moment que esclata “el chupinazo”. I es van trobar una noia que també estava de festa, i que en aquell moment es trobava sola, perquè s’havia separat de l’amic amb el qual havia vingut a San Fermí , i dels coneguts amb els quals havia coincidit. I van començar a parlar , com acostumen a començar-se a parlar els desconeguts en plena nit quan tothom està de festa. I la conversa es va anar escalfant. I una cosa va portar cap a l’altra. I quan l’altra cosa , la cosa per la qual després seran jutjats, es va acabar, van continuar amb la gresca com si no hagués passat res, perquè n’estaven segurs que no havia passat res que no entrés en el terreny de la festa sexual compartida.
Però , com deia abans, la primera imatge que ens transmet aquest potent espectacle que finalment arriba a Barcelona cinc anys després de la seva estrena madrilenya i de la seva posterior gira estatal (amb nou repartiment, i amb modificacions en la posada en escena i el text de les quals no puc parlar perquè no vaig veure la versió anterior) ., resulta ben reveladora. I la imatge d’aquesta noia que mira cap en davant amb desconcert, envoltada per cinc nois eufòrics, i ficats tots plegats en un petit habitacle que no permet guardar cap mena de distància, fa del tot explícit allò que a les paraules podia aparèixer només de forma implícita. Les paraules recollides i reorganitzades dramatúrgicament per Jordi Casanovas , no afegeixen ni una coma a allò que van deixar dit els implicats en el cas, seguint les directrius del teatre document amb arrels verbatim . Però la dramatúrgia i la posada en escena de Miguel del Arco s’encarreguen d’anar més enllà de la textualitat de les paraules per tal de revelar el seu subtext. Com ho fa també el molt encertat i molt opressiu espai escènic dissenyat per Alessio Meloni. Centrat al fons d’aquest espai, s’hi troba present tota l’estona l’habitacle que funciona com a metàfora d’aquella mena de petit replà en el qual es van produir els fets. I al seu voltant, i defugint qualsevol mena de realisme , hi ha l’abstracte i fosca construcció que tant pot semblar un magatzem abandonat o un aparcament subterrani sense cotxes aparcats, com esdevenir de cop la sala dels jutjats en la qual , fiscals i advocats convertiran la ben real però a nivell judicial potser només teòrica víctima dels fets en quelcom semblant a una presumpta acusada , incapaç d’entendre els efectes que provoca la seva poc argumentada acusació. L’excel·lent idea de transformar els festius agressors de fa un moment en els gens festius representants d’un sistema judicial que sovint tendeix a tornat a victimitzar les víctimes , fa també ben explícit que la sala d’un jutjat, es pot convertir com si res en un altre habitacle en el qual es reprodueix la violació. I aquest cop, ho fa sota l’empara de la llei.
Aquí es troba el més gran encert del muntatge, en la seva capacitat per anar més enllà del text (el recull de declaracions ,contradeclaracions i sentències ) i deixar a la vista el subtext. S’ha parlat molt arrel del muntatge de fins a quin punt , aquest humanitza o no els agressors. Tot i que el terme “humanitzar” , sigui ja de per si relatiu, perquè , de fet, sembla voler establir una frontera entre allò que ens sembla moralment reprovable ( i per tant, inhumà) , d’allò que ens sembla valuós ( i per tant, humà), quan en realitat qualsevol acció o sentiment d’un esser humà, és humà per això mateix. El que eviten Casanovas , del Arco, aquesta manada encarnada en cinc excel·lents actors ben representatius de la seva generació, i aquesta noia a la qual l’estupenda Ángela Cervantes dota de tot el desconcert , tota la fragilitat, totes les ganes de viure i divertir-se , tota la desolació i alhora, tota la fortalesa requerida per la víctima, és quedar-se ancorats en la demonització. Demonitzar (deshumanitzar) a l’altre, suposa sovint un alleujament protector per a qui vol situar-se molt lluny d’aquest altre. Quelcom no massa diferent al que fan els agressors, quan manifesten el seu fàstic envers la paraula “violació”: això, és el que fan alguns altres, no pas ells. L’encert més gran d’aquest espectacle, resideix precisament en la seva inquietant forma de recordar-nos de quina forma l’estructura ideològica i conceptual que es va transmeten de generació en generació, el contaminant però del tot humà pensament arcaic que de forma patent o latent ens fa còmplices de segons quines supremacies, segueix agitant-se dins de nosaltres, i dins de les institucions que ens representen. I és també un encert que, malgrat tot, l’espectacle li atorgui a la víctima unes esperançadores paraules finals: cal seguir vivint, cal seguir gaudint . I sense oblidar mai que s’ha estat una víctima, cal desprendre’s del rol de víctima.
