Perquè esclata la ràbia? Quin benefici poden treure els joves de cremar cotxes a desconeguts? Per què, vivint tant a prop, els barris són tant inaccessibles al centre de la capital amb transport públic? Gazoline prova de respondre algunes de les preguntes que es van obrir arran de la campanya d'aldarulls pels suburbis de París, el 2005. Podria semblar un aspecte caduc, però, 15 anys més tard, les millores que s'han fet a aquells barris són pràcticament estètiques. Res no descarta que un altre dia esclati un nou aldarull d'inconformisme. Com són les protestes dels armilles grogues d'aquestes últims mesos, per exemple. De fet, la peça es va estrenar en versió americana arran de l'ascens de Donald Trump a la presidència i, ara, arriba al TNC quan fa pocs mesos que uns joves (majoritàriament) cremaven contenidors als volts de plaça Urquinaona arran de la sentència del procés. I, possiblement, per a expressar moltes altres situacions que han acabat confluint amb l'1-O, o no, però que coincideixen amb la necessitat de fer-se escoltar dels joves francesos de pares immigrants d'altres països. La ràbia crema fàcil com la benzina, quan troba el moment precís.
Aquests cinc personatges amaguen les seves petiteses amb ingènues mentides, tot somiant en sortir d’un barri que els margina. La trama revela una veritat que coincideix amb les declaracions que donaven els nois de la tardor passada a plaça Urquinaona. Cremar un cotxe o un contenidor és una eina per, com a mínim, sentir-se escoltat. L’obra és una reivindicació a què a dalt dels escenaris hi hagi la diversitat que es veu als metros. Les senyals de fum de la banlieue reflexa una vida d'urgència.
Jordi Casanovas és un dramaturg incansable. Ha anat abandonant el seu teatre d'un cert realisme màgic que també abordava comportaments de la societat occidental. És el cas d'Andorra la trilogia de video games: Wolfenstein (que reescriuria sota el títol Un home amb ulleres de pasta); Tetris; i City/Simcity. Més tard, va fer una anàlisi entre còmica i cruel de la identiotat catalana amb una nova trilogia (Una història catalana, Pàtria i Vilafranca.). Ara, fa un temps que aborda un cert teatre documental. Amb text extret de les declaracions (Ruz-Bárcenas) o de les investigacions policials (Port Arthur) o bé mirant d'explicar les raons del conflicte, com en el cas de Valenciana o, ara, Gazoline.
El muntatge persegueix un repte a l'escena que és la de visualitzar actors racialitzats.De moment, ho són per a presntar personatges estigmatitzats (de suburbi, poc integrats a la societat benestant). Ben diferent és el conflicte de joves francesos als dels burgesos al Sopar amb batalla (Versus, 2010), que ara es reprèn en una altra sala. A Gazoline hi ha un triangle amorós que es desenvolupa durant els aldarulls del 2005, als entorns de París.
