El Grec ens ha permès veure, molt fugisserament (només dos passis), el treball que Jordi Casanovas ha fet amb una producció pública valenciana sobre els crims d'Alcàsser. Superant la truculència i morbositat on van bavejar les televisions (principalment privades, per assolir uns vergonyants i insuperbles percentatges d'audiència) fa escarni de la corrupció del PP, que comença la seva etapa daurada a les terres valencianes i del comportament dels mass media en el seguiment del cas de les tres noies desaparegudes, quan van fer autoestop anant per la ruta del bakalao dels anys 90. Potser és una provatura del treball que va deixar encallat fa un temps sobre la corrupció entorn la família del president de la Generalitat Jordi Pujol.
El dramaturg i director ha ajuntat dues formes teatrals: la que mira de retratar la societat posant el focus en un quadre en unes persones anònimes (com faria a la trilogia de la identitat catalana: Una història catalana, Pàtria, Vilafranca); i la que construeix un fet teatral a través dels documents (Ruz- Bárcenas o Port Arthur). Demostra gran habilitat en saltar de la ficció a la veritat sobre el paper, però en escena, tot i projectar uns quadres entretinguts, vistosos, els hi falta la intensitat i denúncia del seu teatre documental. Com que es viu el drama dels pares i de l'alcalde que es desviuen (fins a emmalaltir) per contactar amb les tres noies de 17 anys a través dels mitjans de comunicació, tampoc es dóna espai a l'emoció. s'estalvia caure en el perill del melodrama ensucrat però perd l'oportunitat d'empatitzar amb el dolor dels familiars de les víctimes. Si el focus s'hagués centrat en la família que demanen que no s'utilitzi la seva filla en els xous televisius (que són els que mantenen una dignitat encomiable), probablement, hagués sortit una veta molt més condensada que dignificava l'amor patern a una de les torturada, violada i assassinada.
L'obra, doncs, ressona en el record (pel que fa al mite de la ruta del bakalao, al seguiment informatiu sensacionalista d'un crim escabrós, pel fil musical i per la impunitat en què el PP va anar construint el seu imperi valencià) però impacta molt poc en l'ànima d el'espectador. Es reviuen les escenes coloristes ben falleres però no qüestiona en res l'espectador. Si els programes van insistir en aquell groguisme era perquè hi havia audiència. La responsabilitat de l'espectador, doncs, és directa. I no es qüestiona en cap moment. A sobre, fent caricatura dels polítics i les seves ànsies de poder i corrupteles quasi esdevenen simpàtic,s quan haurien de provocar repulsió. En el cas de retratar politics vergonyants, remeto a l'Editto bulgaro de La Calòrica: Silvio Berlusconi se sentiria identificat en un personatge que, per a la resta de mortals, és esperpèntic.De fet, Casanovas va lograr aquestamirada antagònica enel retrat de Bárcenas: veure com responia impunement al jutge instructor era tant demolidor com esperpèntic. Valenciana, que distreu i demostra molta voluntat dels intèrprets en traslladar la seva València més tòpica i ridícula a l'actualitat es queda en el to esperpèntic; no remou la consciència individual, com convindria.
