VALENCiANA (la realitat no és suficient

informació obra



Intèrprets:
Rebeca Valls, Lorena López, Vanessa Cano, Paloma Vidal, Enric Juezas, Laura Sanchis, Carles Sanjaime, Verónica Andrés, Toni Agustí, Juli Disla, Laura Valero, Carlos Amador
Ajudant de direcció:
Maria Almudéver
Autor:
Lars von Trier
Dramatúrgia:
Sílvia Munt
Sinopsi:

Al principi dels anys noranta, després d’anys d’eufòria, de modernització i de projecció internacional, el país s’enfronta a una important crisi econòmica i de valors. Tres joves amigues, que es van conèixer estudiant periodisme, veuen com els seus camins vitals es van separant a mesura que aquesta crisi es fa gran. Valèria inicia la recerca de la seva identitat per les discoteques de la Ruta Destroy. Ana cobreix el crim més traumàtic de la història d’Espanya per a la televisió valenciana. I Encarna dirigeix la comunicació d’un jove polític que marcarà un canvi de paradigma a tot el territori valencià. Un viatge de més de deu anys per una història d’amistat, de música electrònica, de televisió i de pors contemporànies. Un viatge a un passat recent que ens permet rellegir el més immediat present.

És una creació de Jordi Casanovas, un dramaturg i director que ha utilitzat sovint la realitat com a material dramatúrgic (fent servir fins i tot la tècnica Verbatim en muntatges com Ruz-BárcenasPort Arthur o Jauría), però també ha escrit comèdies (IdiotaUn home amb ulleres de pasta o Mala broma) i drames (Una història catalana, La dansa de la venjança Gasolina). Els seus textos han rebut diversos premis i estan sent estrenats arreu del món.


Crítica: VALENCiANA (la realitat no és suficient

02/07/2019

València, anys 90

per Toni Polo

Tot va passar a València, no pas aquí. I va passar fa més de vint anys, no pas ara. I tot i així, tothom es pot sentir indicat, avergonyit, indignat, identificat, cabrejat. Aquí i arreu. Ara i sempre. Perquè la cosa, que és la corrupció i la indecència, continua present, de mil maneres diferents, justificada amb mil excuses ben trenades, amagada rere mil cortines de fum. Jordi Casanovas ha trenat una història (una única història) amb tres trames que se solapen amb credibilitat i amb ritme i que protagonitzen tres amigues de la zona de València, cap als anys 90: una és periodista i segueix el cas de la desaparició, circ i mort de les nenes d’Alcàsser; una altra esdevé directora de campanya d’un polític corrupte on encaixa més d’un nom dels molts càrrecs del PP valencià dels anys 90 (i més) i acaba dirigint la televisió pública valenciana; una tercera és una addicta a les excessives rutes del bakalao d’aquells anys gloriosos, de ressaca olímpica per a molts, de menjar-se el món per a molts altres.

L’època va ser dura. En veure l’obra ens agradaria pensar que va ser un punt d’inflexió: que la corrupció i els abusos del poderosos es van acabar (però no,el mateix Casanovas ens ha parlat de Bárcenas, per exemple...); que la bogeria per les drogues de disseny es va acabar (però tampoc...) o que el sensacionalisme macabre de cert periodisme es va acabar (però... permeti’m que rigui). Potser tot plegat passa per allò que ve a dir una de les protagonistes de l’obra: tenir por de vegades ens porta a donar suport als perillosos.

L’obra té un subtítol evident: “La realitat no és suficient”. Realitat i ficció, de fet, es donen la mà per teixir aquesta crítica ferotge d’una societat de la qual, qui l’hagi viscut (o patit) o la conegui prou tindrà encara més elements d’anàlisi que els més joves que, potser, només n’han sentit a parlar. Però el text és prou dinàmic com per atrapar qualsevol espectador. Els mitjans de comunicació queden doblement marcats: el cas de les nenes d’Alcàsser s’hauria d’estudiar a les facultats de periodisme com un exemple d’allò que no s’ha de fer; el de la corrupció a la televisió pública del País Valencià, també a les d’empresarials...

En una escenografia constituïda per requadres concèntrics que s’endinsen cap al fons de l’escenari, permetent cinc nivells d’alçada i de profunditat diferents, les tres històries avancen amb flaixbacks, amb efectes especials com ara detenir l’escena perquè parli la narradora, amb interès i molt de ritme (molt canyero, quan toca). Al fons, una pantalla mostra tant les connexions en directe amb els pares de les nenes en la seva agònica recerca, com els moments més psicodèlics de les discoteques de la València interior o les vergonyes sempre excusades dels polítics. Dinamisme aporten també els més de deu intèrprets (tot un luxe, en el teatre actual) que pul·lulen pels escenaris en una obra amb tres protagonistes clares però amb tot un seguit de secundaris que es desdoblen fins a crear un univers (valencià i universal, valgui la redundància) prou significatiu.