Tot va passar a València, no pas aquí. I va
passar fa més de vint anys, no pas ara. I tot i així, tothom es pot sentir
indicat, avergonyit, indignat, identificat, cabrejat. Aquí i arreu. Ara i
sempre. Perquè la cosa, que és la corrupció i la indecència, continua present,
de mil maneres diferents, justificada amb mil excuses ben trenades, amagada
rere mil cortines de fum. Jordi Casanovas ha trenat una història (una única
història) amb tres trames que se solapen amb credibilitat i amb ritme i que
protagonitzen tres amigues de la zona de València, cap als anys 90: una és
periodista i segueix el cas de la desaparició, circ i mort de les nenes
d’Alcàsser; una altra esdevé directora de campanya d’un polític corrupte on
encaixa més d’un nom dels molts càrrecs del PP valencià dels anys 90 (i més) i
acaba dirigint la televisió pública valenciana; una tercera és una addicta a
les excessives rutes del bakalao
d’aquells anys gloriosos, de ressaca olímpica per a molts, de menjar-se el món
per a molts altres.
L’època va ser dura. En veure l’obra ens
agradaria pensar que va ser un punt d’inflexió: que la corrupció i els abusos
del poderosos es van acabar (però no,el mateix Casanovas ens ha parlat de
Bárcenas, per exemple...); que la bogeria per les drogues de disseny es va
acabar (però tampoc...) o que el sensacionalisme macabre de cert periodisme es
va acabar (però... permeti’m que rigui). Potser tot plegat passa per allò que
ve a dir una de les protagonistes de l’obra: tenir por de vegades ens porta a donar
suport als perillosos.
L’obra té un subtítol evident: “La realitat no
és suficient”. Realitat i ficció, de fet, es donen la mà per teixir aquesta
crítica ferotge d’una societat de la qual, qui l’hagi viscut (o patit) o la
conegui prou tindrà encara més elements d’anàlisi que els més joves que,
potser, només n’han sentit a parlar. Però el text és prou dinàmic com per
atrapar qualsevol espectador. Els mitjans de comunicació queden doblement
marcats: el cas de les nenes d’Alcàsser s’hauria d’estudiar a les facultats de
periodisme com un exemple d’allò que no s’ha de fer; el de la corrupció a la
televisió pública del País Valencià, també a les d’empresarials...
En una escenografia constituïda per requadres
concèntrics que s’endinsen cap al fons de l’escenari, permetent cinc nivells
d’alçada i de profunditat diferents, les tres històries avancen amb flaixbacks,
amb efectes especials com ara detenir l’escena perquè parli la narradora, amb interès
i molt de ritme (molt canyero, quan
toca). Al fons, una pantalla mostra tant les connexions en directe amb els
pares de les nenes en la seva agònica recerca, com els moments més psicodèlics
de les discoteques de la València interior o les vergonyes sempre excusades
dels polítics. Dinamisme aporten també els més de deu intèrprets (tot un luxe,
en el teatre actual) que pul·lulen pels escenaris en una obra amb tres
protagonistes clares però amb tot un seguit de secundaris que es desdoblen fins
a crear un univers (valencià i universal, valgui la redundància) prou significatiu.
