VALENCiANA (la realitat no és suficient

informació obra



Intèrprets:
Rebeca Valls, Lorena López, Vanessa Cano, Paloma Vidal, Enric Juezas, Laura Sanchis, Carles Sanjaime, Verónica Andrés, Toni Agustí, Juli Disla, Laura Valero, Carlos Amador
Ajudant de direcció:
Maria Almudéver
Autor:
Lars von Trier
Dramatúrgia:
Sílvia Munt
Sinopsi:

Al principi dels anys noranta, després d’anys d’eufòria, de modernització i de projecció internacional, el país s’enfronta a una important crisi econòmica i de valors. Tres joves amigues, que es van conèixer estudiant periodisme, veuen com els seus camins vitals es van separant a mesura que aquesta crisi es fa gran. Valèria inicia la recerca de la seva identitat per les discoteques de la Ruta Destroy. Ana cobreix el crim més traumàtic de la història d’Espanya per a la televisió valenciana. I Encarna dirigeix la comunicació d’un jove polític que marcarà un canvi de paradigma a tot el territori valencià. Un viatge de més de deu anys per una història d’amistat, de música electrònica, de televisió i de pors contemporànies. Un viatge a un passat recent que ens permet rellegir el més immediat present.

És una creació de Jordi Casanovas, un dramaturg i director que ha utilitzat sovint la realitat com a material dramatúrgic (fent servir fins i tot la tècnica Verbatim en muntatges com Ruz-BárcenasPort Arthur o Jauría), però també ha escrit comèdies (IdiotaUn home amb ulleres de pasta o Mala broma) i drames (Una història catalana, La dansa de la venjança Gasolina). Els seus textos han rebut diversos premis i estan sent estrenats arreu del món.


Crítica: VALENCiANA (la realitat no és suficient

07/07/2019

Contundent crònica social servida des de la ficció

per Teresa Ferré

Jordi Casanovas torna a mostrar que pren el pols de la realitat amb fermesa a Valenciana, una coproducció de l’Institut de Cultura de València, la Diputació i el Festival Grec que celebrem, tot i que dues funcions de festival són insuficients. 

L’obra juga amb el nom de les protagonistes VALèria, ENCarna i ANA una amistat que neix mentre estudien periodisme i  basteix els tres eixos de la crònica socio política del País València dels anys 90. Tres fils que podrien representar les vides de les xiquetes assassinades a Àlcasser. Síntesi d’una època en la qual el dramaturg barreja realitat i ficció i uneix la seva manera de fer, d’una banda el document com a Port Arthur, de l’altra la ficcionalització de la identitat com a Una història catalana

Tot i que al principi de la peça, en una espècie de contextualització on se’ns presenta València com la derrotada dels grans esdeveniments de 1992, se’ns diu allò de la realitat i la coincidència, a mesura que desfilen els personatges apareixen, entre altres, Eduardo Zaplana o la «Reyna» del més carronyaire periodisme valencià. 

L’ambient de música electrònica obre l’espectacle amb Valèria de protagonista, samarreta 242, negre estricte a la indumentària. Vanessa Cano s’emporta la part més íntima d’aquesta història, com la mort de la mare que es fa oblidar empassant-se una bona pastilla. Però a nivell social, és l’exemple de milers  de joves que es van evadir en aquella màquina de fer diners que era la ruta del bakalo canonitzada. Molt bona interpretació de la marxa sense noció del temps, de l’èxit i de la baixada. Gran encert de Casanovas oferir amb un cas aquesta trama i salvar al personatge, obviant els que no van baixar del podium o van morir a les carreteres de la costa mediterrània.

L’èxit i una altra addicció, al poder polític, troba en Encarna, Lorena López, l’evolució interpretativa d’un personatge més aviat ingenu que té reservat un final tràgic. Durant el camí va perdent bous i esquelles de la seva integritat al servei d’un polític. Toni Agustí fa una molt bona caracterització de la megalomania de l’ideòleg del parc temàtic mític. 

Però si un cas va marcar la societat valenciana i una generació de noies a partir del 13 de novembre de 1992 fou l’assassinat d’Alcàsser. «Han trobat les xiquetes», tot s’atura a escena i comença l’espectacle mediàtic. Ana, (Rebeca Valls) fantàstica com a periodista de Canal 9 engolida pel cas, igual que la inquietant figura del pare d’una de les noies excel·lentment construïda per Carles Sanjaime. Addicció a la feina per part dels periodistes, a l’escabrositat per part dels espectadors i al protagonisme d’un pare destrossat pel dolor. 

El conjunt dels dotze intèrprets fa lluir un espectacle coral on intercanvien personatges constantment en un espai escenogràfic buit, delimitat per un marc que pren diferents mides segons l’acció, inevitable pensar en el framing comunicatiu. Valenciana dosifica bé la farsa per no ofegar-se amb els records d’aquella realitat i també funciona com un espill social per reflexionar sobre què hem aprés des de llavors, especialment amb l’ús dels mitjans i la tolerància a la corrupció.