VALENCiANA (la realitat no és suficient

informació obra



Intèrprets:
Rebeca Valls, Lorena López, Vanessa Cano, Paloma Vidal, Enric Juezas, Laura Sanchis, Carles Sanjaime, Verónica Andrés, Toni Agustí, Juli Disla, Laura Valero, Carlos Amador
Ajudant de direcció:
Maria Almudéver
Autor:
Lars von Trier
Dramatúrgia:
Sílvia Munt
Sinopsi:

Al principi dels anys noranta, després d’anys d’eufòria, de modernització i de projecció internacional, el país s’enfronta a una important crisi econòmica i de valors. Tres joves amigues, que es van conèixer estudiant periodisme, veuen com els seus camins vitals es van separant a mesura que aquesta crisi es fa gran. Valèria inicia la recerca de la seva identitat per les discoteques de la Ruta Destroy. Ana cobreix el crim més traumàtic de la història d’Espanya per a la televisió valenciana. I Encarna dirigeix la comunicació d’un jove polític que marcarà un canvi de paradigma a tot el territori valencià. Un viatge de més de deu anys per una història d’amistat, de música electrònica, de televisió i de pors contemporànies. Un viatge a un passat recent que ens permet rellegir el més immediat present.

És una creació de Jordi Casanovas, un dramaturg i director que ha utilitzat sovint la realitat com a material dramatúrgic (fent servir fins i tot la tècnica Verbatim en muntatges com Ruz-BárcenasPort Arthur o Jauría), però també ha escrit comèdies (IdiotaUn home amb ulleres de pasta o Mala broma) i drames (Una història catalana, La dansa de la venjança Gasolina). Els seus textos han rebut diversos premis i estan sent estrenats arreu del món.


Crítica: VALENCiANA (la realitat no és suficient

03/07/2019

La ficció com a corretja de apropament a la realitat

per Iolanda G. Madariaga

Poques són les funcions que ha ofert el Goya per una obra de l’envergadura de Valenciana amb la que Jordi Casanovas es consagra definitivament com el gran cronista de la dramatúrgia catalana. El text és el resultat de la beca Leonardo (BBVA) i la seva posada en escena, una coproducció de l’Institut de Cultura de València, la Diputació i el Grec; tant sols els espectacles produïts directament per les institucions poden permetre’s una dotzena d’actors a escena, és per això que l’estada al Goya es fa molt curta. Com en altres de les seves produccions, Casanovas parteix del local per encetar una reflexió més amplia sobre allò que amb tanta precisió és capaç de traslladar a l’escenari. L’obra es subtitula amb l’expressió: Èxtasi, por i eufòria a la València dels 90. Casanovas fa un encertat retrat de la societat valenciana en la darrera dècada del passat segle a través de tres amigues naturals d’Alcàsser que coincideixen a la facultat de periodisme. Després cada una d’elles emprendrà un camí diferent: l’Anna, com a periodista de la televisió autonòmica, l’Encarna com a cap de comunicació d’un polític jove i ambiciós disposat a tot per arribar al cim de la política, amb una trajectòria que coincideix amb la d’Eduardo Zaplana. La Valèria, assídua dels locals emblemàtics de la ruta del bakalao i poliaddicta, coneixerà l’èxit com a DJ. Tres fils de vida que l’amistat entrecreua i es trenen amb els esdeveniments sociohistòrics més rellevants dels 90 a la Comunitat Valenciana, caracteritzats amb els tres substantius del títol. Casanovas planteja una reflexió sobre el que va ser el post92: la pèrdua d’una mena d’ingenuïtat que va presidir els anys 80 i que desembocà en un hedonisme extrem, mentre al poder polític s’instal·lava un cinisme a l’alça i el crim de les noies d’Alcàsser sumia a la societat en la desconfiança i la depressió. Casanovas ha sabut documentar-se, com ha fet també en altres ocasions -Port Arthur (2015) o Ruz-Bárcenas (2014)- per abordar els tres temes trobant l’equilibri dramàtic necessari i fent-los propers a través de l’empatia que desperten les tres protagonistes. Les seves històries personals tenen l’interès de fer de corretja de transmissió entre la cruesa dels fets i l’espectador, de manera que, a través d’una ficció (tal vegada una mica prolongada), arribem a capir una realitat no tan fictícia, o al menys, alguns dels seus aspectes. Pels que vam contemplar, amb ulls estorats, la cobertura i tractament donats al crim d’Alcàsser per part dels mitjans, veiem ara que allò va ser el tret de sortida cap a una espectacularització del drama afermant la malsana connivència entre política i mitjans de comunicació. D’alguna forma, la revisió de la història recent que practica Casanovas ens dona algunes claus per interpretar el nostre present.

D’altra banda, el plantejament dramàtic és molt dinàmic: les escenes s’enllacen a ritme trepidant gràcies a la disposició de l’espai escènic en tres plànols en profunditat, clarament delimitats pels seus marcs corresponents (marcs de format televisiu). Hi ha escenes que succeeixen en primer pla, d’altres en segon pla i, finalment, unes es desenvolupen com a teló de fons i no necessàriament en ordre cronològic. Sigui quina sigui la història que es desenvolupi en primer pla, aquesta pot passar a ocupar qualsevol dels altres dos i, fins i tot, desplaçar-se mentre es desenvolupa. Un joc de jerarquies, practica comú en les redaccions d’informatius, aquí al servei de la tensió dramàtica. Hi ha també un ús mesurat de càmeres, amplificacions i projeccions, tan habituals en el teatre del moment. Però, malgrat l’exquisida il·luminació al servei d’un concepte escenogràfic molt reeixit, el pes de l’espectacle recau en les interpretacions. Evidentment les de Rebeca Valls, Lorena López i Vanessa Cano, però també les de Carles Sanjaime com la barreja perfecte de narcisisme i victimisme i la de Toni Agustí que borda la caricatura del polític amb la seva dosi de sal gruixuda.