Consell familiar

Teatre

informació obra


Estrena:
Estrena
Direcció:
Jordi Casanovas
Dramatúrgia:
Cristina Clemente
Intèrprets:
Georgina Latre, Pep Ambròs, Pere Ventura, Lluïsa Castell, Marc Rius
Producció:
Sala Beckett, Temporada Alta 2013
Sinopsi:

L’any passat vam conèixer la història d’uns pares novells a La nostra Champions particular. Ara, la dramaturga Cristina Clemente, especialista en posar-nos un mirall i explicar-nos amb humor qui som, ha escrit Consell Familiar. Aquí són pares segurs i ferms perquè tenen el millor sistema, o el menys dolent de tots, per governar casa seva: la democràcia. Escullen president amb lleis estrictes, l’economia es regula al cèntim i les estructures d’estat són sòlides. Però què passa quan la filla comença a qüestionar-ho? De tot, pot passar, perquè el director de l’obra és Jordi Casanovas, que ja sabem com les gasta a Temporada Alta quan fabula sobre la Pàtria. I si la pàtria primera és la família, preparem-nos per com ens la pot retratar l’enginy de Casanovas.

Crítica: Consell familiar

28/11/2013

Democràcia d'estar per casa

per Jordi Bordes

És un treball, aparentment prim, anecdòtic, però que amb unes rèpliques ràpides fa tota una declaració d'intencions de com es mou aquesta gran família europea. El muntatge garanteix bones sortides (sobretot per unes encertades caricatures dels personatges). Probablement, qui més difícil té poder explotar l'humor és Aina (Georgina Latre) ja que és el motor del conflicte. Tot és molt estirat, portat a l'extrem, amb una reglamentació que vol garantir llibertats i, en realitat, té molt de garantir el control del poder dels pares. Cristina Clemente juga en una casa en què tot es decideix per assemblees. Hi ha actes, ordres del dia, votacions a mà alçada i decisions irreversibles. 

Cristina Clemente fa tot un joc còmic en què es poden veure raons de desencontre entre Catalunya i l'estat espanyol. I, també on els homes de negre d'Europa i la mà que escanya d'Alemanya als països mediterranis exprimeix l'estat del benestar. També en surt malparat el discurs de la corresponsabilitat, de la maduresa dels ciutadans. Jordi Casanovas (que té en dansa la tercera part de la seva trilogia sobre la identitat després d'Una història catalana i Pàtria) en pot prendre bona nota de les reaccions del públic en aquest muntatge. Molt més divertit si es va en família, certament perquè els rols són molt reconeixibles i la comèdia supura alegre acidesa. L'únic punt dramàtic (en què els pares exposen el seu passat amagat d'una infància dominada per l'autoritarisme) grinyola enmig de la comèdia. 

Clemente és una autora i directora que s'ha fet professional al costat de la productora Flyhard, principalment. L'obra més ambiciosa va ser, sens dubte, Vimbodí vs. Praga (2011) al TNC dins del T6 en què les baralles internes per guanyar el concurs de carrers engalants de Gràcia girava 180 graus amb la decisió d'una noia de construir una decoració evocant com el càncer estava vencent a les defenses del seu cos. L'autora està molt còmode en obres familiars. Guanyen complexitat quan hi integra un punt negre (com Volem anar al Tibidabo, 2008, i l'ombra de l'Alzheimer de la mare), en un espai amable pacífic, amb caliu... amb un punt naïf que no li perjudica gens.