Bonus track

informació obra



Autor:
Carol López
Direcció:
Carol López
Sinopsi:

Carol López torna al Lliure amb una comèdia pròpia. Un retrat generacional dels baby boomers que ha anat seguint a Una història en quatre parts i V.O.S. (2004), i a Last Chance (2007). Ara, davant d’aquest nou horitzó global. 

Aquesta història va de les coses que no ens diem, de les fugides cap endavant, de la necessitat d’aturar-se i escoltar-se un mateix, d’allò que passa quan et veus obligat a fer-ho, de com jutgem els altres sense tenir la informació necessària, del vertigen de rencar amb tot i tornar a començar, de resignar-nos o de no conformar- nos, dels últims desitjos i de qüestionar-nos què és això de la felicitat. Un seguit de fragments de vides a la ratlla dels 50, intenses o tristes però sempre provisionals. Perquè, realment, estem segurs que portem la vida que volíem dur?

A partir del 19 de novembre a la Sala Online del Lliure

Crítica: Bonus track

20/11/2020

Una banda sonora atemporal

per Jordi Bordes

Carol López va retratar la generació dels 30 amb VOS (Versió Original Substitulada). Ara, retrata les incerteses en la maduresa dels 50 servint-se d'una banda sonora universal. Els actors (que formen part de la família artística i de les amistats de la dramaturga i directora) jugun a interpretar-se a ells mateixos, a mostrar el que podrien ser els seus somnis i, sobretot, les seves pors. Ho fan amb l simplicitat del primer pla, sense grandiloqüència, a partir d'unes vides anònimes, quasi d'extraradi, que difícilment traspassaran l'èpica. L'obra, vista a través de la Sala on line permet veure les interpretacions de ben a prop però anul·la el privilegi de l'espectador de platea de mirar les reaccions o els racons on no passa l'escena per detectar com es viu a cada racó. Tot i així, amb imatges captades amb la càmera a l'espatlla li dona un toc pop que s'identifica molt bé amb el to de la peça, divertidament informal, humilment tràgic i transcendent.

La peça construeix uns personatges des dels primers monòlegs. A mesura que avancen les escenes es van entenent (a vegades amb un flaix back ben cinematogràfic) les relacions dels personatges. I perfilant l'ego de cadascú. Com és i com el veuen. Juguen a representar-se tenyint-se de to del riu de la Plata, destil·lant paraules en basc per identificar els dos germans que tant s'estimen com s'odien, o l'italià d'Erasmus on es van enamorar una parella a la fontana di Trevi o el ball desenfadat d Volando voy com a primera aproximació a una parella oberta, tendre i maldestre alhora.

Tota la família (el grup funciona com si cada diumenge compartissin el vermut) presenten una vida, ara, més calmada. Era molt més tragicòmica la dels anys 40 (Res no tornarà a ser com abans). Ara, als 50 viuen amb la satisfacció dels petits èxits personals i laborals i els petits fracassos d'allò que es farà inabastable: es conformen amb els ports coneguts. Però sempre es pot somniar a ser La dona de vermell en la intimitat, a fabular amb l'heroïna que tots portem dins. El problema és quan es contrasta el somni amb els llençols gastats en un llit amb convalescència. Aquesta troupe, amb els seus petits enganys i falsedats, es tenen els uns als altres i aprenen a sobreviure creuant el pas de zebra continu de la vida. No reprodueixen la famosa caràtula dels Beatles d'Abbey road. Però Carol López no els convertiria mai en els protagonistes de la icònica imatge, si no que s'interessaria per la vida del conductor d'aquella escarabat blanc, el cotxe que està aparcat a sobre la vorera, en segon pla. Es màgic retratar una generació a través dels segons plans, els quotidians, que són els més humans i que generen una empatia directa amb l'espectador. I sí, la sva particular banda sonora recull el tendre Laura de Lluís Llach, al costat d'altres peces més optimisme com Pasa la vida de Pata negra, el Volando voy del Camarón de la Isla o el cas d'un jugador de petanca que abandona el joc sense esperança prò amb un bri d'humor que li dóna un cert aire de dignitat