Jo, travesti

Teatre | Nous formats

informació obra



Autoria:
Roberto G. Alonso , Josep Maria Miró
Intèrprets:
Roberto G. Alonso
Vestuari:
Roberto G. Alonso
Direcció Musical:
Jordi Cornudella
Sinopsi:

Jo, travesti és una alterficció” sobre el transvestisme que reivindica l’art i la cultura travesti i la figura de transformistes i imitadors d’estrelles amb una llarga tradició a casa nostra al llarg de tot el segle XX i fins als nostres dies. L’autor, Josep Maria Miró, com si es tractés d’un acte de transformisme dramatúrgic, escriu una autoficció” a partir de la biografia de Roberto G. Alonso, que ens permetrà acostar-nos a noms capdavanters i transgressors com Mirko, Derkas, Leopoldo Fregoli, Edmond de Bries, Asensio Vidal, Pirondello, Ocaña, Violeta la Burra, Carmen de Mairena o Ángel Pavlovski, entre altres, i a espais mítics com el Wuli-Chang, la Criolla, l’Edén Concert, la Cúpula Venus o la bodega Bohemia. Roberto G. Alonso, com a hereva dels lluentons, els talons d’agulla i les plomes de més de cent anys d’història als nostres escenaris, estarà acompanyada de Jazmine Verdaguer, pubilla nostrada i alter ego del músic Jordi Cornudella, en aquest espectacle a l’antiga presó model de Barcelona, que en el seu dia va ser un espai de repressió del col·lectiu LGTBI i que avui es transforma en escenari, en un acte de justícia poètica travesti. 

Aquest és un projecte que sorgeix de la complicitat entre el coreògraf i intèrpret Roberto G. Alonso i l’autor i director, Josep Maria Miró. Roberto G. Alonso és titulat en dansa contemporània per l'Institut del Teatre i llicenciat en història de l'art, i l'any 1995 va fundar companyia pròpia amb el seu nom. És creador d’una desena d'espectacles (de sala, carrer i també de públic familiar), responsable de l’assessorament de moviment en obres de teatre i òperes contemporànies i també director d'escena. Entre les seves creacions més conegudes hi ha A mí no me escribió Tennessee Williams (2016), Laberint Striptease (2019), homenatge al cabaret i a l'obra de Joan Brossa, o Marúnica (2020), espectacle familiar dedicat a la pintora surrealista Maruja Mallo. Josep Maria Miró és autor de més d’una vintena d’obres pròpies, adaptacions i dramatúrgies, amb més d’un centenar d’estrenes a tot el món. Miró és autor d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc (2020), obra amb la qual va obtenir per tercera vegada el prestigiós premi Born i amb la qual també va ser guardonat el 2022 amb el Premi Nacional de Literatura Dramàtica, que concedeix el Ministeri de Cultura del Govern espanyol. Miró també és autor de Temps salvatge (2018), guardonat amb el premi Max, Nerium Park (2013), El principi d’Arquímedes (2011) o Gang Bang (2010). El clarinetista i compositor Jordi Cornudella, expert en composicions per a cinema, obres de teatre i espectacles diversos, és actor i intèrpret en aquest muntatge i també el responsable de la direcció musical. Com a membre de la companyia teatral Anemisko ha participat en l'espectacle Hem vingut aquí a deixar les coses clares (2017), dirigit per Jordi Oriol, o dels esmentats Laberint Striptease (2019) o Marúnica (2020), amb Roberto G. Alonso. 

Una producció de Cia. Roberto G. Alonso, Observatori Europeu de Memòries (EUROM), Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures, FiraTàrrega i Grec 2023 Festival de Barcelona.

Crítica: Jo, travesti

18/07/2023

Un estigma que fereix o una celebració a la vida?

per Jordi Bordes

Roberto G. Alonso ja es planyia de la seva controvèrsia quan els pares el descobrien vestit amb la roba de la mare quan ells l'havien deixat sol al pis a La fragilitat dels verbs transitius (Grec 2016). Ara, hi insisteix dins de les galeries de La Model. Si abans havia provat de mostra profunditat en una coreografies obscures, ara contrasta el seu testimoni amb els cuplets que van fer feredat al Paral·lel de les primeres dècades del segle XX. La peça no troba la connexió de A mi no me escribió Tenneesse Williams, tot i comptar amb l'aval de Josep Maria Miró (El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc) al muntatge i figurar com a coautor.

És un espectacle necessari però que es perd amb una dualitat, que li va a la contra. Hi ha el drama i, per una altra banda, hi ha la celebració de la vida, de revoltar-se i despentinar-se. Encara s'hi afegeix un element metateatral ("Josep Maria vull pronunciar txarnega amb 'ch'" o en la discussió de les duies dives a l'escenari que una vol arraconar l'altra per guanyar-se el focus), que diverteix al principi però que acaba sent carregós.

Pel que fa al lament per la seva experiència de transvestir-se als anys 90, en un entorn gens acceptat. Fer l'acció a La Model, servia per reivindicar tots els homosexuals i demés persones que el Ministeri de Justícia titllava "d'invertits", influenciats per l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas, que considerava la pensa de presó com una penitència per "expiar els pecats". Aquesta situació no està normalitzada socialent. només cal escoltar els instants de maquillatge de la darrera edició del concurs de Dragqueens Race. I quan queden pocs dies per unes eleccions en que una dreta reaccionària vol assaltar el govern de l'estat espanyol posant a la diana el col·lectiu LGBTIQ+ per a caçar vots.

Pel que fa a la celebració, que podria servir com a columna vertebral (per a incloure els estigmes d'ahir i d'avui) i reivindicar les persones que van ingressar a La Model durant la dictadura, amuntegats a la primera galeria, no arriba fins al minut 40 aproximadament. I ho fa amb una Remena nena de Guillermina Motta (que el muntatge de Guillermotta vol evitar fins al final). O amb La chica del 17 de Lilian de Celis que versionaria Glòria Ribera als Premis de la Crítica confinats. De fet, Ribera sí que enfronta els cuplets al segle XXI amb Parné o Versiones parciales de mi vida y mi gloria. Del muntatg e actual el 80% és diàleg i només un 20%, música. sens dubte caldria variar (si no invertir )els percentatges.

Jo, travesti pateix per no dur bon vent a les veles ni una brúixola que apunti a l'empatia de l'espectador. Els monòlegs finals, també doblats, enfronten el ballarí (que se sent home però que diu que actua millor d'actriu, pel que es proposa per intervenir a La plaça del diamant dirigida per Carota Subirós) amb el músic (un Jordi Cornudella que reforça la part dramàtica però que se'l desaprofita en la musical). Tot i la bona intenció per a alliberar l'esperit, es fa carregós. El final que imagina Roberto G. (amb una boa rosa que culmina el seu armari de vestuari amb cotilla i complements) té un cert aire farsesc de L'emperadriu del Paral·lel.