Xavier Albertí té més vides artístiques que un gat. Lluïsa Cunillé disfruta pentinant el gat del dret i del revès. I Maria Araujo va saber vestir tothom amb elegància, i l'espectacle que es pot veure a la Sala Gran és un preciós homenatge a l'artista que va morir fa uns mesos. El seu disseny de vestuari la transcendeix i brilla amb llum pròpia. La proposta pretèn recuperar un temps i un gènere i no para de donar referències, però sense poder-les explicar, queda com una mena d'almanac, com un àlbum familiar aparegut al pis d'una altra família. Costa molt reconèixer qui és nebot de qui. I és una llàstima.
La peça de Lluïsa Cunillé conjuga sense manies amb cuplets i fragments de sarsuela. Evoca al Taxi... al TNC, amb el que Albertí va obrir la seva etapa al teatre, que fa de pal de paller a Catalunya. Les plomes ensenyen també la part més inhòspita del Paral·lel, les feines i els obrers més abandonats: el sereno, la pianista del cinema mut que s'ha quedat sense feina amb l'arribada del cinema sonor (voluntariosa Silvia Marsó), el que fa tatuatges, la que prediu el destí, l'anarquista pistola en mà... són veus d'una Rua del Percebe, 13 que diverteix, sí, però també deixa anar una flaire de pobresa. Pere Arquillué és el periodista que ha de fer l'epitafi i que descriu aquests passatges. Vulnerable, sap amagar les seves pors vestint bé i lluitant un espai en eles escenaris del Paral·lelcom alibretista o en els periòdics fent cansalada de la frivolitat de l'espectacle. La difuntas és la controvertida Emperadriu del Paral·lel (Maria Hinojosa, afinadissima i irònica, com sempre).
Que Valle Inclán vagi pontificant amb sentències esperpèntiques. Que Ferrer i Guàrdia foti la pallisa llegint la seva aportació a la pedagogia des del seu pòster animat (que recorda molt Joan Pera a El fantasma de Canterville). Que Josep Santpere faci broma amb els pantalons baixats, com un napolità extret d'un text d'Eduardo di Filippo (com la de L'art de la comèdia). Que Lerroux se les doni de supervivent polític de tots els règims baixant l'escala d'un edifici humil amb dignitat. Que el rei del cacauet es planyi perquè l'emperadiu del Paral·lel ja no li en comprarà més... Tot és un sarcasme exagerat i lluminós però que passa sense empatitzat amb el públic d'avui.
En el fons, la Teresa Claramunt en cadira de rodes, la mare de l'emperadriu carregada de tranquilitzants, que la fa saltar del riure buit al plor desconsolat (magnífica Mont Plans), o el pianista que ha de deixar l'instrument fora del pis perquè està sobre ocupat, o el bordell que ha d'aguantar una clientela insoportable ensenya una postal d'època. Tot plegat il·lustra, un cop i un altre que, sota les plomes i la pell brillant dels anys 20 (encara amb el record de l'Exposició Universal del 1929 ben viu), hi havia molta misèria. Un retrat comparable al mític Kit Kat club de Cabaret de l'Alemanya prenazi, per exemple. Vázquez Montalbán ja el va traslladar prou bé amb Dagoll Dagom a Flor de nit
L'Emperadiu del Paral·lel serveix per trencar la màxima que mai han estrenat dramaturgues contemporànies, de casa, a la Sala Gran. Val per recordar Maria Araujo (ha deixat el sector, cametes, endins, tocat). I també és un comiat artístic de la direcció de Xavier Albertí, que ha estat capaç de reivindicar la sarsuela i també d'arrencar peces molt més compromeses com El professor Bernhardi, per citar-ne només una. Aconsegueix distreure i s'intueix una velocitat a camerins amb tants canvis de personatges pròpia del camarot els germans Marx. Però l'obra, sent sorneguera, deixa el públic bastant fred. Tot acaba al 1939 amb una bomba. No hem sabut recuperar prou bé l'època daurada del Paral·lel. Avui el que queda físicament són les despulles d'aquella avinguda. I el Mago Pop arrassant en el que s'anuncia com el nou espectacle d'entretenimen de les classe popular (a uns preus que no ho són tant).
