L'art de la comèdia

informació obra



Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudant de direcció:
Lola Davó
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autor:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

13/02/2015

Lluís Homar demostra que la Sala Gran és com la cabina del vaixell dels germans Marx

per Jordi Bordes

És genial. Joan Ollé va voler que la tristor de "Doña Rosita la soltera" es perdés mentre caminaven cap al fons de l'escena en direcció d'una llum cegadora, que podria ser la Mort. Doncs d'aquella llum blanca, entra Lluís Homar, caminant molt lentament i comptant que l'espai és massa gran per a fer-hi teatre. I, tot seguit, amb el barret que va petit d'Orestes, desgrana la seva vocació pel teatre. Sense cap gran gest, tot petit (això sí amb microfonia), donant valor a l'actuació més que no pas a l'escenografia. Després, sí, els volums es mouen i atrapen però des de la pobresa, com si tot fos ruïnós. Coincideix molt bé aquest panorama de fred, gana i persones ambicioses que es volen menjar el món tot i estar en l'últim esglaó d'una escala que els ha de dur al poder majúscul. 

Malgirbats tots plegats construeixen una escena que commou, que distreu, que enganya, que juga contínuament amb l'espectador. I el públic ho celebra amb riures espontanis amb aplaudiments a meitat d'escena per una rèplica afinada. En un teatre, el que és més fictici, és el més real perquè és el que costa menys de confondre. La peripècia roda divertida, amb moments de notable dramatisme. Es mereix el ple absolut. Volem més Lluís Homar. Després de la meravella de "Terra baixa" ara l'ha torna a clavar amb aquest De Filippo. Llegit per Homar, no ens remet tant a la Nàpols de pasta fresca i cridòria, si no a la gana i mirada honesta d'un director de companyia de pega vinguda a menys, però que no renuncia a la dignitat. El seu teatre és el seu respirar. L'art de la comèdia és comèdia però és que té molt d'Art, certament, gràcies a la intel·ligència de plantejar un enemic habitual (la Sala Gran) com el més gran dels còmplices. Fins a fer-lo petit, concentrat. Només hi falten els germans Marx.

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial