L'art de la comèdia

Teatre

informació obra


Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudantia de direcció:
Lola Davó
Assesoria de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autoria:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

15/02/2015

La utilitat de la comèdia

per Christian Machio

D’entre tota la temàtica i reflexió que De Filippo ofereix als seus textos sense dubte la de l’univers teatral és la que més dedicació contempla, amb aquella passió que contagiaria fins i tot als menys assidus del pati de butaques. Un art per força lligat a la cultura popular, a l’esbarjo de la classe treballadora i al sentit de comunitat. Tot això hi és a L’art de la comèdia i tant la direcció de Lluís Homar com la traducció de Xavier Albertí conserven intacta aquesta ferum de llum de guàrdia i humitat d’uns telons pintats mal conservats.

No us espanteu els qui n’estigueu ja fins al capdamunt de l’endogàmia de la gent de teatre, que no saben parlar d’altra cosa que d’ells mateixos amb l’excusa de que parlar de teatre és parlar de la vida. Després d’un excel·lent pròleg on Homar i Joan Carreras deixen anar tota l’artilleria dialèctica, aquí sí, sobre el món del teatre, arriba el moll de la comèdia, entesa més com a entranyable retrat costumista de petites grans misèries que no pas com a farsa hilarant.

Pel despatx del nouvingut senyor prefecte d'un poble passaran a fer llurs peticions, un rere l’altre, un seguit de personatges representants de les diverses branques que configuren el pal de paller d’una comunitat: un metge, una mestra, un farmacèutic, un capellà... i potser fins i tot un actor.

Hi ha alguna cosa d’espiar pel forat del pany i de joc pirandellià en l’argument que planteja De Filippo, reforçat per una exquisida posada en escena que es mou entre la ficció i la realitat. “No som personatges a la recerca d’autor sinó a la recerca d’autoritat”, diu el protagonista, Oreste Campese. I si per clavar garrotada al poder cal posar-hi una dosi de crueltat, s’hi posa. Perquè si allò que veiem ens afecta... què més dóna que sigui veritat o mentida?


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial