L'art de la comèdia

Teatre

informació obra


Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudantia de direcció:
Lola Davó
Assesoria de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autoria:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

10/03/2015

Un Teatre carregat de raons

per Toni Polo

Eduardo de Filippo ens mostra els budells del teatre tan físicament (una escenografia totalment nua, que es va concretant al llarg de l’obra) com filosòfica. Però lluny de fotre’ns un discurs solemne, setciències o repel·lent sobre les bondats del teatre, tria dos personatges per força antagònics interpretats per dos monstres de l’escena (Lluís Homar i Joan Carreras, sense desmerèixer cap ni un de la resta del repartiment) per plasmar-nos una defensa de les arts escèniques de la qual molts polítics n’haurien de prendre nota. Assistim a un diàleg surrealista i a l’hora clarivident, inapel·lable, intensíssim entre Oreste Campese, director d’una companyia de teatre que ho ha perdut gairebé tot (“sóc d’una generació de còmics que fa segles aconsegueix dominar la gana empassant-se saliva”, es presenta) i S’Excel·lència De Caro, el nou prefecte d’un poble de províncies del nord d’Itàlia. Les postures de l’un, que no entén el teatre sinó com l’essència de la realitat, amb una utilitat inqüestionable, no casen amb les del polític, home culte i viscut que, però considera que l’espectador l’únic que volés “treure’s de sobre les preocupacions de caràcter privat i professional”. El conflicte està servit.

En la segona part de l’obra desfilen tots els personatges del poble que volen demanar favors al nou prefecte: el mossèn, el metge, la mestra, el farmacèutic... El prefecte no els coneix i no té ningú que els hi pugui presentar, de manera que és presa d’una paranoia genial que va in crescendo fins al final: Campese ho ha perdut gairebé tot en un incendi, però ha salvat la caixa dels postissos: bigotis, barbes, perruques. Aquesta és la seva amenaça: amb els attrezzos correctes els seus actors es poden fer passar per qui calgui. I el prefecte no ho sabrà mai. La funció del teatre de Campese triomfarà, d’aquesta manera davant de la mena de telebasura que defensa De Caro.

A destacar les interpretacions: Carreras es fa especialment odiós; Homar gairebé es fa estimar; Lluís Villanueva és el repel·lent mà dreta del prefecte i el jove Pau Vinyals el carrabiner maldestre, una mena del Catarella de les novel·les del comissari Montalbano. La resta de personatges, com ja he dit, justifiquen tota la credibilitat de les tesis teatrals de Campese... De fet, igual que Campese, cadascú (sigui el mateix professional o un actor armat de postissos) busca la dignitat de la seva professió davant del més que previsible menyspreu institucional, polític.

L’obra és un gran exemple de la dramatúrgia de De Filippo. Una dramatúrgia que va molt més enllà del costumisme (evident) per plasmar una dura realitat plena de crítica i de denúncia. La metàfora dels dos protagonistes ens porta a la més rabiosa actualitat de les arts escèniques en el terreny de la gestió institucional, marcada per caps que s’acoblen a la perfecció en l’estructura mental de De Caro.


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial