L'art de la comèdia

informació obra



Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudant de direcció:
Lola Davó
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autor:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

11/03/2015

El teatre com a argument

per Josep Maria Viaplana

Un text notable, que ens fa reflexionar sobre l'art, i com ja s'ha dit en altres llocs, sobre la relació entre l'artista i el poder, tot i que de forma tangencial.

Lluís Homar comença adreçant-se al públic, ens parla de la 'seva' visió de l'art teatral, en un text que, per la seva profunditat i encert, tots els artistes haurien de penjar en un lloc visible de casa o del camerino, si és que no són el mateix.

L'obra té una proposta grandiosa pel que fa a l'escenografia, que parteix d'un escenari a mig muntar, i que amb la intervenció dels mateixos actors i els tramoies de la sala (al quals, tot s'ha de dir, l'elenc fa que els acompanyin en la salutació final, en reconeixement a les seves constants entrades i sortides), basteixen un despatx d'un prefecte de províncies, grandiloqüent sí, però versemblant en aquesta Itàlia del nostre imaginari. Una proposta diferent, i molt encertada.

En aquest espai, esdevé la resta de l'obra, després del moment en què el director d'una petita companyia teatral 'familiar', s'espera audiència del propi prefecte.

Dir que cada moment en què el Lluís Homar és a escena, val el seu pes en or. També que el pretès moment en què es retrata la relació del poder amb els artistes (i no viceversa, com pot semblar) per mi no acaba de reeixir. I és que és molt difícil que un actor reflecteixi en tota la seva cruesa, però també complexitat, la veritat dels qui estan a l'altre costat, els responsables polítics. Només en una ocasió he vist dalt de l'escenari un retrat convincent i descarnat d'aquesta perversa relació. Es deia (diu) Fum, i la companyia Teatre de Guerrilla, responsable del muntatge, va haver de 'reinventar-se' just després de fer-la.

De la resta, cal dir que l'autor ens vol mantenir en el dubte de si el que veiem és o no una ficció de la petita companyia artística o la realitat d'una societat ben pintoresca. Per sort, Eduardo de Filipo sap tancar-no amb un final obert, concís i memorablement bo.

Però no conclouré sense valorar que, de les tres històries que passen per davant nostre, la del metge, la del capellà, i la de la mestra i els pagesos, la única que realment em va atrapar per, sobretot, la solvència i desplegament de recursos del seu intèrpret, va ser la del capellà. En les altres dues, tot i estar -com tot el muntatge- impecablement interpretades i dirigides, em va faltar aquella imprescindible sensació de versemblança que impregnava la protagonitzada per un esplèndid Andreu Benito, únic partícip comparable al Lluís Homar, innegablement en el cim de la seva carrera, tant com a actor com a director, i del qual esperem seguir gaudint durant molt de temps.

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial