L'art de la comèdia

Teatre

informació obra


Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudantia de direcció:
Lola Davó
Assesoria de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autoria:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

13/02/2015

l'art de la vida

per Francesc Massip

Grandiós, intens, colpidor espectacle L'Art de la comèdia, segurament el primer gran èxit irreprotxable de l'era Albertí al capdavant del TNC.

Albertí ha fet, a més, la traducció -magnífica- d'un dels textos cabdals d'Eduardo De Filippo, que a cada muntatge (recordem Dissabte, diumenge, dilluns al mateix TNC o Natale in casa Cupiello a las Biblioteca de Catalunya) queda més clar que es tracta d'un dels grans dramaturgs del segle XX. Com que Eduardo es muntava ell mateix les seves obres amb la companyia familiar, en l'època es pensava que en mans d'altri no tindrien el mateix atractiu. Res més lluny de la realitat. La seva vàlua no ha fet més que créixer i la seva vigència ha anat revalidant-se en qualsevol idioma. Des de 1992, quan Jordi Mesalles la va muntar amb Gàbia Teatre al SAT de ant Andreu, amb Jordi Banacolocha i Joan Anguera com a coprotagonistes, no s'havia tornat a muntar aquesta peça crucial del teatre contemporani. Ho és per l'esponjosa reflexió sobre el teatre, el seu paper al servei de la societat, les seves sempre espinoses relacions amb el poder per la seva pròpia naturalesa constitutiva: mirall trencat on es reflecteix la realitat en tots els seus replecs i racons, lluny de la complaença còmoda amb què li agrada mirar l'escenari a l'autoritat per tal de distreure-s'hi. Però també s'hi destil·la una idea de teatre que respecta l'espectador, que confia en la seva capacitat d'imaginar l'espai de l'acció sense necessitat de donar-li tot mastegat i digerit, en la mateixa línia que Shakespeare formulava per boca del Pròleg d'Enric V. Una poètica forta basada en la capacitat d'evocació de la paraula escènica i l'estímul guspirejant que provoca en la ment de l'audiència. Un concepte de teatre que fila molt prim a l'hora de plantejar la versemblança en escena, la fascinació de l'imprevist, la màgia del fingiment actoral i l'artifici escènic. La intriga, admirablement conduïda pels frondosos diàlegs, podria resultar discursiva si no s'hi convoqués una interpretació vehement i matisada a parts iguals. A començar pel protagonista i alhora director de l'espectacle, un immens Lluís Homar que està en un moment pletòric i que no només ha construït un Campese incisiu i brillant, ans ha sabut extreure els millors llampecs interpretatius de Joan Carreras en el rol del polític prepotent que acaba embolicat en l'admirable troca que teixeix el seu antagonista. O el capellà desbotonat que incorpora Andreu Benito, o la histèrica mestra que construeix una guspirejant Mar Ulldemolins. L'immens espai escènic de la Sala Gran és usat en tota la seva profunditat i nuesa amb una eficàcia rotunda i evocadora. I a més L'Art de la comèdia manté una candent actualitat, com sol passar amb els clàssics. Llarga vida a un muntatge que creix en la imaginació de l'espectador i es fa gran, immens, inexhaurible.


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial