L'art de la comèdia

Teatre

informació obra


Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudantia de direcció:
Lola Davó
Assesoria de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autoria:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

17/02/2015

Una declaració d'amor al teatre

per Xavi Pardo

Grandíssim, immens l'homenatge que Lluís Homar dedica al món del teatre amb L'art de la comèdia, una peça absolutament rodona, que agrada, estimula, entusiasma i diverteix.

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte encara el seu primer dia de feina. Ha de rebre tot un seguit de visites (el metge, el capellà, la mestra d'escola…), però abans, accepta esmorzar amb el director d'una tropa ambulant de comediants que ha perdut el seu teatret per culpa d'un incendi i que demana un cop de mà. El prefecte l'únic que vol és distreure's ("Els actors són sempre homes originals, extravagants, un xic bojos, però bona gent… si et fan perdre el temps, guanyes en compensació un xic de bon humor”) però la conversa de seguida va pel pedregar. I és aquí on es planteja un debat que resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques i la seva relació amb el poder polític. Les paraules d'Eduardo De Filippo (escrites el 1964, quan l'auge de la televisió feia parlar de la crisi del teatre i de la pèrdua d'espectadors) sonen indiscutiblement actuals: Per què serveix el teatre? Té alguna utilitat? Alguna funció pública? Per què s'ha de subvencionar? Per què hi va la gent: només per divertir-se? O l'art ha de ser un element de denúncia?

Tots aquests interrogants s'exposen en un combat deliciós entre dues bèsties, Lluís Homar i Joan Carreras, magnífics tots dos, i que acaba amb una amenaça. L'actor s'emporta, per error, la llista amb el nom de les autoritats que han de desfilar aquell dia pel despatx del prefecte, i l'adverteix que podria enviar-hi els seus còmics per suplantar-les: "Com s'ho farà per reconèixe'ls? Nosaltres sabem fingir a la perfecció… esdevenim alts, baixos, geperuts, grassos… Hem salvat la capsa dels postissos, i ja no som aquells histrions d'altre temps que improvisaven la Comèdia de l'Art, ara hem après a interpretar amb art la comèdia"

L'amenaça dóna pas a una segona part absolutament hilarant, amb una desfilada de personatges tremendament còmics, on destaca un Andreu Benito senzillament brillant: la seva composició del mossèn Salvati és per treure's el barret.

La posada en escena d'Homar demostra també una gran intel·ligència: quan l'espectador entre a la sala, la caixa escènica està completament despullada, i el director decideix ensenyar-nos els artificis d'aquest art sublim: com es col·loca l'escenografia, com es vesteixen els actors, com es maquillen… Segurament, la millor manera de lligar el fons i la forma. Una declaració d'amor al teatre i sens dubte una de les fites de la temporada. Teatre popular i d'altíssima qualitat.


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial