L'art de la comèdia

Teatre

informació obra


Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudantia de direcció:
Lola Davó
Assesoria de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autoria:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

27/02/2015

Un brillant joc d'equívocs

per César López Rosell

Una gran obra d'Eduardo de Filippo en mans d'un no menys gran home de teatre. Lluís Homar, després del seu triomf fent tots els papers de l'auca a 'Terra baixa', broda la posada en escena i el seu rol d'actor a 'L'art de la comèdia', brillant i lúcid joc d'equívocs amb el qual es planteja la relació entre teatre i poder, entre la realitat i la ficció. El hàbil joc dramàtic d'aquest text d'inqüestionable rerefons social escrit en 1945 en plena postguerra italiana, fica el dit a la nafra en qüestions que avui no només segueixen sent vigents sinó que estan en la quotidianitat del diàleg de sords entre els administradors i administrats / massacrats artistes.

L'esgrima dialèctica entre el director Oreste Campese, encarnat magistralment pel mateix Homar i el prefecte De Caro (un extraordinari Joan Carreras), acabat d'arribar a la ciutat, és fàcilment identificable amb qualsevol situació semblant a les que es viu ara mateix al nostre país . El duel verbal entre tots dos podria escenificar al despatx del ministre Wert sense que calgués canviar gairebé ni una paraula del guió.

L'obra arrenca amb el genial pròleg en què l'actor / director sentència amb una intencionalitat que cobra especial importància a la Sala Gran. "Dos mil anys de teatre es poden interpretar en pocs metres quadrats", diu. La inicialment nua escenografia d'uns inspirats Lluc Castells i Joan Novoa en un espai tan gran és una bona metàfora d'aquesta idea. El muntatge parteix del buit d'elements, però a mesura que avança la funció, va creant els ambients adequats a l'acció.

Homar fila prim a l'hora de traslladar l'essència popular del món del carrer que batega en aquesta i altres obres de De Filippo. El director accentua el to surrealista de la peça i, malgrat la duresa de les qüestions que es plantegen, aconsegueix que el seu enfocament es converteixi en contundent arma d'expressió còmica sobre l'escenari.

El tràgic accident ferroviari ocorregut prop de la ciutat coincidint amb l'arribada del prefecte, no és més que el teló de fons del joc que es porta Campese. Al còmic i la seva 'troupe' se'ls ha incendiat la carpa, però el prefecte ni accepta ajudar-los ni tampoc assistir a alguna de les seves representacions que oferiran, com a solució d'emergència, al teatre municipal. La impassibilitat del poderós no aconsegueix descol·locar mai al savi artista que domina la situació.

La desfilada de personatges a la recerca dels favors del nou mandatari que completa el nucli central de la conversa entre els protagonistes és un mostrari impagable de recreacions antològiques. Aquest és el cas del capellà que encarna un gran Andreu Benito en un registre còmic que no és habitual en ell. El prefecte, que no sap si els visitants són els anunciats ciutadans o uns impostors que li envia Campese encarnats pels seus actors per confondre, sucumbeix davant el fascinant joc de la mentida que planteja la trama..

És el moment de la màxima comicitat. A més dels ja esmentats components d'aquest repartiment de luxe, Lluís Villanueva enlluerna amb l'encert dels seus tics de secretari més papista que el Papa i també la resta d'un 'cast' amb vocació de treball coral. Roger Casamajor, Mar Ulldemolins, Victòria Pagès, Pau Viñals, Oscar Valsecchi, Quimet Pla i Eduard Muntada contribueixen a arredonir una de les millors representacions del TNC en els últims anys.


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial