L'art de la comèdia

informació obra



Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudant de direcció:
Lola Davó
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autor:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015

Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015

Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015

Crítica: L'art de la comèdia

09/03/2015

Grande De Filippo !

per Víctor Giralt

Després de veure Toni Servillo i companyia fent ‘Le voce di dentro’, un podia pensar que, difícilment, veuríem una peça de l’ autor a l’alçada de les circumstàncies. Però vet aquí que Lluís Homar s’ha tret de la màniga una fantàstica adaptació de ‘L’art de la comèdia’, lúcid joc escènic de De Filippo sobre la relació entre teatre i poder i sobre la funció social de l’actor, temes centrals del pròleg introductori. Hi ha un moment en el text en què l’autor posa en boca del protagonista una sentència, segons la qual, res d’allò que està succeint a escena té res a veure amb Pirandello...Una picada d’ullet entremaliada, perquè el ball pervers entre ficció i realitat és el canemàs de la comèdia.

La filigrana inicial, l’ esmentat pròleg, és d’Homar en el paper de Campese. Després, el pes de l’obra és compartit amb Joan Carreras, el nou prefecte de la població, quan l’actor el va a trobar per demanar-li que assisteixi a una estrena de la seva companyia per tal de donar prestigi a l’acte social. Però el prefecte té coses més importants a fer i se’l treu de sobre. Com que en poder del còmic, per error, hi ha el llistat dels representants civils que ha de rebre el prefecte, Campese l’adverteix que qualsevol visita pot ser sospitosa d’impostura. Ells són professionals de l’art de la comèdia i els postissos poden fer la resta. A partir d’aquí el protagonisme és de Joan Carreras (immens) aguantant el tipus d’home d’ordre que rep en audiència una corrua de vilatans hilarant (una mestra, un capellà, un muntanyenc). Si bé poden ser una mostra de tipisme local, expliquen unes històries tan inversemblants que el dubte sobre una possible farsa és permanent en el prefecte i, de retruc, en l’espectador. Són o no actors enviats per Campese ?

Art pobre, humil i honest. Així parlava de Filippo del teatre que volia fer. Quan engega el muntatge, Homar, fidel a aquests principis, ens ensenya els budells de la representació, remarcant que tot és convenció. Encertadíssima direcció, excel·lents interpretacions i, per damunt de tot, una obra absolutament rodona de De Filippo. Imperdible.


Trivial