L'art de la comèdia

informació obra



Traducció:
Xavier Albertí
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudant de direcció:
Lola Davó
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Companyia:
ITNC Jove Companyia
Autor:
Joanot Martorell
Intèrprets:
Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Eduard Muntada, Quimet Pla, Aina Clotet, Eduard Farelo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims. 

L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. 

Finalista en la categoria d'espectacle. Premis de la Crítica 2015


Lluís Homar, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015


Espectacle premiat en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2015


Crítica: L'art de la comèdia

15/02/2015

Ara com sempre!

per Iolanda G. Madariaga

Ara, com fa vint o cinquanta anys, L'arte della commedia (1964) és una peça necessària. Vaig tenir la sort de descobrir Eduardo De Filippo (1900-1984) a través d'aquesta mateixa peça en un memorable muntatge de La Gàbia, dirigit per Jordi Mesalles que es va presentar al SAT, l'any 1992. Va ser una mena de revelació: vaig descobrir de sobte que es podia fer un teatre obertament popular, amb forta càrrega política i tremendament divertit. Popular perquè els tipus i les situacions que presenta són a l'abast de tothom; polític -en el sentit més elevat del terme- perquè posa sobre l'escena la relació entre el poder i l'art; i divertit perquè De Filippo coneix molt bé i de pròpia mà tots els ressorts de la comicitat i regala el seu text al lluïment dels bons actors. Una obra d'actors i per a actors que parla de teatre... bé, no ben bé de teatre, o no només de teatre: es parla de representació, de la construcció d'un discurs, de la versemblança, de l'engany. Immersos com estem en "la societat de l'espectacle", envoltats d'impostures i d'impostors, quan es fa difícil distingir el fake de la realitat... el text de De Filippo sona ara tan actual com fa 50 anys. L'obra s'estructura en dues parts clarament diferenciades: una primera -molt més discursiva- on s'enfronten Orestes Campese (actor, director, empresari i cap d'una família de còmics) i el nou prefecte d'una petita ciutat de províncies. I la segona -d'un dinamisme trepidant-, on el prefecte intenta descobrir la veritat o la impostura d'una col·lecció de personatges -no sabem si interpretats pels actors de la companyia de Campese o si s'estan interpretant a sí mateixos- que reclamen l'ajut del prefecte. Lluís Homar entoma el repte de dirigir aquest monument a l'art dels comediants i d'encarnar ensems, com ho va fer De Filippo, el propi director Orestes Campese. Només des de l'experiència i la intel·ligència actoral és pot omplir de veritat aquest personatge gegantí: Homar posseeix ambdues i les posa sobre les taules enfrontant-se a S'Excel·lència De Caro, el prefecte: un Joan Carreres de recorregut brillant, que sap embogir progressivament i deixar-se vèncer per la força d'Orestes Campelle sense desmuntar el seu personatge. El seu enfrontament dialèctic -la part més aspra de la comèdia- està convenientment salpebrada per les intervencions/interrupcions del secretari del prefecte i del guàrdia novell: Lluís Villanueva i Pau Viñals (respectivament) composen dues caricatures clares i mesurades que donen relleu als personatges principals i alleugereixen el seu dens discurs. A la segona part s'entra en un torrent de situacions còmiques en el que conflueixen tota mena d'aigües: el metge (Roger Casamajor), el mossèn (Andreu Benito), la mestra (Mar Ulldemolins), sense oblidar els personatges de Oscar Valsecchi, Eduard Muntada, Victòria Pagès i Quimet Pla, ens fan viatjar per aquest riu de comicitat desembocant en un final foll que arrenca una profunda ovació del públic. L'art de la comèdia ens convenç que el teatre és encara avui un magnífic instrument per a pensar-nos a nosaltres mateixos com a éssers individuals i socials. S'ha de veure i gaudir-la!


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial