La dramaturga Lluïsa Cunillé posa en dansa els fantasmes del Paral·lel en una gran simfonia de la bohèmia nocturna barcelonina
Pocs mesos abans que es proclami la Segona República, Barcelona plora la seva artista més estimada i aclamada: Palmira Picard, «L’Emperadriu del Paral·lel». Mentre la gran avinguda de l’oci barceloní es troba de dol, l’efervescència nocturna ha convocat al bar La Tranquil·litat tota mena d’artesans de l’escenari, pensadors llibertaris, escriptors bohemis i altres agitadors heterodoxos, que s’embriagaran a la salut i memòria de la gran celebritat.
Com una vibrant simfonia escènica, L’Emperadriu del Paral·lel de Lluïsa Cunillé fa dansar - a ritme de cuplets, proclames polítiques i agudeses tavernàries - l’ebullició popular del Paral·lel dels anys vint i el frenesí dels primers anys trenta, que aviat es veurien condemnats a empassar-se d’un sol glop tanta amargor.
Final de cicle al TNC amb el comiat escènic de Xavier Albertí després de vuit anys al capdavant de la gran plaça pública. Però qui esperi una festa trobarà una vetlla. Així ho ha servit Lluïsa Cunillé, primera autora catalana que estrena en vida a la Sala Gran. ’L’Emperadriu del Paral·lel’ és una tragicomèdia bohèmia i un punt al·lucinada, homenatge il·lustrat i musical a la convulsa Barcelona prèvia a la Segona República i al bestiari faranduler que la va poblar. Nostàlgia pel que va ser i pel que podria haver sigut (...)