L'Emperadriu del Paral·lel

Teatre | Musical

informació obra



Autor:
Lluïsa Cunillé
Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Pere Arquillué, Maria Hinojosa, Sílvia Marsó, Oriol Genís, Roberto G. Alonso, Montse Esteve, Alejandro Bordanove, Mont Plans, Jordi Domènech, Aina Sánchez, Carme Sansa, Albert Mora , Chantal Aimée
Direcció Musical:
Jordi Domènech
Sinopsi:

La dramaturga Lluïsa Cunillé posa en dansa els fantasmes del Paral·lel en una gran simfonia de la bohèmia nocturna barcelonina

Pocs mesos abans que es proclami la Segona República, Barcelona plora la seva artista més estimada i aclamada: Palmira Picard, «L’Emperadriu del Paral·lel». Mentre la gran avinguda de l’oci barceloní es troba de dol, l’efervescència nocturna ha convocat al bar La Tranquil·litat tota mena d’artesans de l’escenari, pensadors llibertaris, escriptors bohemis i altres agitadors heterodoxos, que s’embriagaran a la salut i memòria de la gran celebritat.

Com una vibrant simfonia escènica, L’Emperadriu del Paral·lel de Lluïsa Cunillé fa dansar - a ritme de cuplets, proclames polítiques i agudeses tavernàries - l’ebullició popular del Paral·lel dels anys vint i el frenesí dels primers anys trenta, que aviat es veurien condemnats a empassar-se d’un sol glop tanta amargor.

Crítica: L'Emperadriu del Paral·lel

18/05/2021

El cuplet desencisat

per Ramon Oliver

Vuit anys han transcorregut, des que Xavier Albertí va parar un taxi dels de tota la vida ( res de Cabify o Uber), i li va dir allò tan de revista de “Taxi...al TNC!”. Per aquella època, Albertí havia aconseguit ma a ma amb Eduard Molner que la seva coneguda i ben justificada  dèria pel Paral·lel , quedés plasmada a una memorable  i esplèndidament documentada exposició organitzada pel CCCB. Mai abans , un temple de la cultura oficialment seriosa s’havia obert tan frívolament a  aquell mític  Paral·lel ple de cuplets i cupletistes, bars en els quals els anarquistes més arrauxadament pistolers compartien com qui diu taula amb els senyorets burgesos contra els quals pensaven atemptar l’endemà , tuguris de mala mort que de vegades s’acabaven convertint en lluïts teatres plens de plomes i de còmics amb certa tendència a baixar-se com si res els pantalons, i antres clandestins o no tant pels quals corrien a dojo el xampany ( qualsevol espumós del Penedès , tenia llavors  dret a ser qualificat com a tal) i   les més variades substàncies euforitzants . I potser tampoc mai abans, el Paral·lel havia estat analitzat tan a fons, per tal de conèixer tots els ets i uts que van donar forma a un espai urbà singularment interclassista que d’alguna manera – o de molt variades maneres- va contribuir d’allò més a configurar el nostre teatre més obertament popular . I tot just quan l’exposició tancava portes, Albertí s’estrenava com a nou director del TNC obrint-li alhora les portes del teatre a aquells cuplets picants , aquells numerets humorístics i aquells rampells sarsueleros que van fer del Paral·lel un cau d’espectacles sempre en plena ebullició. Com a mínim, fins que les bombes de la Guerra Civil - que semblen fer ja una primera irrupció al final de “L’emperadriu del Paral·lel”- , van  apagar els llums de l’avinguda . Tot i que , i amb un altra tarannà, el Paral·lel encara va saber com fer-se lloc de nou durant la llarga postguerra... i fins i tot va saber com sortejar una mica els durs embats d’una censura que mai no donava treva. 

Doncs ara ,vuit anys després d’aquella entrada triomfal en companyia de la batuta d’una tal Wanda, Albertí s’acomiada del TNC tancant el cercle. I  dedicant-li un nou espectacle a la memòria d’aquell Paral·lel , el record del qual segueix corrent el risc –de fet, el corre encara més  que fa vuit anys-  d’esvair-se una mica massa i quedar definitivament diluït . Raó de més per fer que aquest  comiat confeccionat amb la complicitat d’una còmplice tan habitual com ara ho és Lluïsa Cunillé, hagués agafat l’embranzida  necessària per tal de revifar una mica més el record. I  ja de pas, hagués servit per a recordar-li a les autoritats competents – les mateixes que, per exemple, deixen que les restes mortals de l’Arnau es converteixin definitivament en una ruïna total- la necessitat de preservar aquesta memòria , i fer-la servir com a estímul per a dinamitzar una zona que ni posant-li molta màgia pop, aconsegueix aixecar cap com es mereix.

Però em temo que la vetlla mortuòria a la qual ens conviden Albertí i Cunillé, queda una mica massa lluny d’assolir aquests objectius. I em temo que la quantitat de talent que acumula aquest retorn al Paral·lel si tenim en compte la qualitat de cadascun dels seus integrants, queda també un xic diluïda; un xic perduda entre els excessos d’una dramatúrgia que deambula per masses replans d’escala  sense rumb fix, i les carències d’una posada en escena que sovint no acaba de trobar la forma de fer-nos sentir propers a la variada fauna que es mou per  l’espai escènic; un espai escènic que malgrat semblar grandiós en dimensions, es queda petit a l’hora de fer-nos sentir el caliu que es devia respirar per l’avinguda i els seus carrers i carrerons adjacents, quan el Paral·lel reunia una de les més grans concentracions d’escenaris  de tot el planeta.

Aquest desajust entre el que podria haver estat la vetlla de la gran emperadriu del Paral·lel Palmira Picard- que ens ha deixat a la flor de la vida, quan encara li quedaven tants cuplets per cantar!- i el que acaba sent , es percep ja d’entrada a la primera escena de l’espectacle. Som a La Tranquilidad, un bar real, el tarannà anarquista del qual quedava ben palès només contemplant el gran quadre homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia -pedagog lliurepensador que va ser afusellat a Montjuïc després d’haver estat considerat com el principal instigador de la Setmana Tràgica-que presidia el local . I per cert que aquest quadre no para de xarrar en boca d’una irreconeixible Carme Sansa. Però ni així, aconseguim sentir quelcom de l’atmosfera que podríem atribuir-li – encara que sigui fent-la passar pel tamís de la mitificació-a un espai com aquest. És aquí, on coneixem ja al periodista i escriptor Foc Alsina ( Pere Arquillué) , que intenta escriure l’epitafi de l’emperadriu mentre es lamenta del malbaratament en el qual s’ha convertit la seva pròpia vida creativa. I és aquí on entrem també en contacte amb l’altre personatge que ens acompanyarà al llarg de tota la vetlla , la pianista Clara Cisterò (Sílvia Marsó) que s’ha quedat sense feina per culpa d’un cinema sonor que ja no precisa dels seus serveis. El cas és que – i a diferència del que passa gairebé sempre al teatre d’una autora que acostuma a presentar-nos les seves criatures fent-nos creure que en sabem alguna cosa d’elles, per acabar demostrant-nos que potser no en sabem gairebé res  – ,aquests dos personatges queden ja del tot definits en aquesta primera escena. Res del que fan o diuen a la resta de l’espectacle ve a enriquir-los, a dimensionar-los , o a potenciar  aquelles possibilitats enigmàtiques amb les quals ens desconcerten tan sovint de forma ben gratificant els habitants de l’univers Cunillé.

Esclar que tampoc tenen massa temps per fer-ho, tenint en compte la gran quantitat de tràfic humà que s’acumula per l’escala de veïns escenogràfica en la qual es situa l’espectacle un cop sortim de La Tranquilidad. I aquesta gran escala de veïns, em sembla també una gran oportunitat perduda. Centrant-se en ella, el muntatge perd de vista allò que el Paral·lel en tenia de genuí ( els seus escenaris espectaculars o tronats , els seus locals elegants o majoritàriament canalles , les seves immenses terrasses sempre plenes de gom a gom...) ,per ubicar-se en un espai molt més neutre , que podria d’altra banda estar ubicat a qualsevol altre barri de la ciutat. Això sí: els diferents nivells d’aquesta escala en la qual es troba també el piset en el qual vivia l’emperadriu , i en el qual ara s’honora el seu cadàver, permet que darrera cada porta ens hi puguem trobar un nou personatge real o fictici, per afegir-lo al cada  cop més llarg llistat de convidats a la vetlla. I, potser pel fet que un dels primers visitants de l’escenari sigui el mateix Valle-Inclán, aquesta vetlla agafa per moments un tarannà que em recorda el d’aquella admirable nit il·luminada per les “Luces de Bohemia” que Max Estrella recorria en una obra mestra teatral que acabava precisament amb la vetlla del cadàver del mateix Max. I per cert que Cunillé – devota de Valle des de sempre- , li fa també una picada d’ullet a aquella escena , introduint en boca de la mare de l’artista –estupenda Mont Plans- la possibilitat que la mort, no sigui altra cosa que un atac de catalèpsia.

És cert: ningú li pot demanar a una autora amb un estil tan definit com ara  la Cunillé que, de cop i volta, es posi didàctica. Però el cas és que per La Tranquilidad i per l’escala de veïns,   , barrejats amb els essers inventats que tenen un valor simbòlic i/o metafòric, hi desfilen un grapat de protagonistes de la història del Paral·lel i de la història de la Barcelona que se n’anava de festa perdent-se pels carrers del Paral·lel. I que per a la gran majoria del públic que seu a la Sala Gran , aquests protagonistes són referents massa llunyans i desconeguts com per poder entendre el paper que van jugar al seu moment. Retre-li homenatge al Paral·lel, requeria potser contextualitzar una mica més què van significar aquests personatges el nom i la personalitat dels quals s’ha anat difuminant amb el temps. Si no saps qui eren Alady, o Josep Santpere, o fins i tot- anant cap el terreny de la política populista del tot teatralitzada que tants deixebles de dretes i d’esquerres té també ara mateix- , si no tens una referència sobre el que va significar la irrupció de Alejandro Lerroux ,  l’itinerari que condueix cap el piset de l’emperadriu es perd al bell mig d’una fragmentació sobresaturada. I fins i tot si identifiques als més destacats membres de la trobada, et pot acabar semblant que la seva presència resulta anecdòtica en excés. Obrir curiositat al voltant d’aquests noms, reduir-ne el nombre, i proporcionar-li a cadascun d’ells la possibilitat de brillar durant un moment de glòria efímera, hagués estat potser una millor manera d’acomiadar-se del Paral·lel obrint ganes de conèixer molt més què es cuinava per tan llegendari centre de diversió permanent. Descartada aquesta possibilitat, el funerari comiat queda reduït a un recull d’escenes molt ben vestides per l’esperit de María Araujo , però una mica despullades - malgrat els bons moments aïllats-  de veritable força teatral i picaresca musical.