L'Emperadriu del Paral·lel

Teatre | Musical

informació obra



Autor:
Lluïsa Cunillé
Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Pere Arquillué, Maria Hinojosa, Sílvia Marsó, Oriol Genís, Roberto G. Alonso, Montse Esteve, Alejandro Bordanove, Mont Plans, Jordi Domènech, Aina Sánchez, Carme Sansa, Albert Mora , Chantal Aimée
Direcció Musical:
Jordi Domènech
Sinopsi:

La dramaturga Lluïsa Cunillé posa en dansa els fantasmes del Paral·lel en una gran simfonia de la bohèmia nocturna barcelonina

Pocs mesos abans que es proclami la Segona República, Barcelona plora la seva artista més estimada i aclamada: Palmira Picard, «L’Emperadriu del Paral·lel». Mentre la gran avinguda de l’oci barceloní es troba de dol, l’efervescència nocturna ha convocat al bar La Tranquil·litat tota mena d’artesans de l’escenari, pensadors llibertaris, escriptors bohemis i altres agitadors heterodoxos, que s’embriagaran a la salut i memòria de la gran celebritat.

Com una vibrant simfonia escènica, L’Emperadriu del Paral·lel de Lluïsa Cunillé fa dansar - a ritme de cuplets, proclames polítiques i agudeses tavernàries - l’ebullició popular del Paral·lel dels anys vint i el frenesí dels primers anys trenta, que aviat es veurien condemnats a empassar-se d’un sol glop tanta amargor.

Crítica: L'Emperadriu del Paral·lel

09/05/2021

Tanatori Mémora al cor del Xino

per Andreu Sotorra

El Paral·lel era, als anys trenta, el cor que feia bategar el barri anomenat “xino”, adjectiu reconvertit en l'eufemisme postprogressista i postcapitalista de “Raval”. Ha passat gairebé un segle de l'època daurada del Paral·lel, però el mite continua. I la pobresa, la degradació i la injustícia, també. Les tres Xemeneies són com un tòtem triple que ho recorda permanentment. La vaga de la Canadenca del 1919 va obrir el meló del començament de la fi de l'explotació. Un meló amb tantes tallades que cent anys després encara no ens l'hem acabat.

El director Xavier Albertí i la dramaturga Lluïsa Cunillé —cadascú per separat en el seu paper però jo m'arriscaria a dir que subtilment a quatre mans— han creat un fresc més aviat tenebrós del Paral·lel dels anys trenta, situat de fet en unes escasses hores d'un dia determinat de la tardor del 1930, amb la ressaca del Crac del 29 i a tocar de la proclamació de la República l'abril del 1931.

El barri del Paral·lel està de dol: ha mort la jove Palmira Picard, una cupletista admirada i estimada per tothom. Al final de l'espectacle se la veurà en un sofisticat taüt —propi del catàleg més luxós del negoci mortuori de Mémora— potser com una picada d'ullet al capritx de la gran Sarah Bernhardt (París, 1844-1923), que diuen que no aclucava l'ull en un hotel si no ho feia dins d'un taüt.

Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí ha ressuscitat els fantasmes d'una multitud de personatges —en són 38 distribuïts entre 13 intèrprets—, alguns representant noms coneguts de l'època, d'altres, anònims de carrer: una florista, unes veïnes, un boxejador, l'home del llaç, un anarquista, un joier, un sereno, un fotògraf, una pianista sense feina, un tatuador, un tramviaire, unes dones de la vida... al costat del còmic Aladí, del mim Enric Adams i del mestre Vilalta, del pallasso Ramper (¿qui diria que sota el maquillatge i nas vermell hi ha l'actriuassa Montse Esteve?), del tenor Manuel Utor i del polític populista Alejandro Lerroux, el del “xusco” al vagó de tren de l'Estació de França (interpretats els dos amb el treball sempre ben brodat d'Oriol Genís), de Ramón María del Valle-Inclán, de l'actor Josep Santpere (pare de Mary Santpere) i el Rei del cacauet (els dos caracteritzats per la gràcia espontània de l'actor Albert Mora), de la cupletista Mercè Serós, del retrat parlant de Francesc Ferrer i Guàrdia, el mestre anarquista i lliurepensador de l'Escola Moderna i cap de turc de les revoltes del 1909 i la “ciutat cremada” (desconeguda actriu Carme Sansa que tornarà després amb força tota endolada en el paper de l'obrera i feminista històrica Teresa Claramunt), i del cupletista, escriptor i periodista Roc Alsina (inspirat en Paco Madrid, a qui s'atribueix precisament l'autoria del malnom de “Xino” al barri), interpretat per l'actor Pere Arquillué al centre de la troupe.

Tots es troben al cafè-concert La Tranquil·litat, en un dia de tancament general al Paral·lel pel dol de Palmira Picard on conflueixen també els admiradors de la cupletista i els “amants” que donen el seu condol a Doña Virtudes, la mare que era sempre omnipresent al costat de Palmira Picard (interpretada per l'actriu Mont Plans en un moment escènic fugaç però durant el qual totes les tenebres del muntatge s'il·luminen per art de màgia).

El periodista Roc Alsina és l'encarregat d'escriure l'epitafi de Palmira Picard. L'actor Pere Arquillué és un dels protagonistes del fresc, en una de les seves interpretacions més contingudes que ha fet fins ara, observador, com si no hi fos, deixant anar només algunes sentències, com un anònim entre anònims, que acaba amb dues copes a les mans per brindar per la Picard, i amb el gat mort com una pell de conill que la pianista sense feina ha llençat al pas d'Alejandro Lerroux, amb una mirada llunyana que endevina la caiguda del Paral·lel cap als inferns...

El protagonisme de Pere Arquillué es comparteix amb el de l'actriu Silvia Marsó —que recupera aquí la seva interpretació en català després d'una llarga trajectòria per la Seca i la Meca— en el paper de la pianista sense feina Clara Cisteró i també, per descomptat, amb el protagonisme de la soprano i actriu Maria Hinojosa que esclatarà al final en cos i ànima de la cupletista Palmira Picard.

El repte a superar de «L'Emperadriu del Paral·lel» és que Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí no han creat una trama lineal amb plantejament, nus i desenllaç —i tots contents i cap a casa— sinó que han volgut fer un retrat del Paral·lel aixecant el llistó del coneixement dels personatges històrics i els ha sortit un fresc que a vegades pot semblar que sigui pensat per a “erudits” o experts en el Paral·lel d'or.

Sí que ara tothom ha sentit a parlar de la vampira del Raval, Enriqueta Martí, la del carrer Ponent —que s'esmenta fugaçment en la trama en veu de qui va ser el seu marit, Joan Pujaló, però que ja havia mort el 1913.

Sí que tothom ha sentit a parlar del polític Alejandro Lerroux —tot i que la memòria és feble i caldria potser recordar el seu populisme, el seu radicalisme, la seva catalanofòbia i el seu transfuguisme des del republicanisme radical a la dreta fins a presidir el govern espanyol el 1933.

Sí que alguna vegada s'ha sentit a parlar de Josep Santpere —però no tothom el relaciona amb el progenitor de la gran Mary Santpere. I no cal dir que Alady, Enric Adams o el pallasso Ramper ja són figures d'un “altre planeta” per a espectadors del segle XXI.

Per això, «L'Emperadriu del Paral·lel» no s'acaba del tot quan es fa el fosc i en un salt temporal de trenta segons esclata el 1939 que esborra d'una bufada el Paral·lel i donarà pas al temps fosc del Distrito V, sinó que demana una posterior complicitat divulgativa amb el món del Paral·lel que ha estat una de les passions de Xavier Albertí en la seva trajectòria i que s'ha reflectit en aquests vuit anys que ara acaben al capdavant de la direcció artística del TNC, abans que acompanyi Lluís Homar en l'aventura clàssica de Madrid. «De crisi a crisi», diu Xavier Albertí: de la crisi financera del 2008 a la crisi pandèmica del coronavirus. La travessia no hauria pogut ser més complicada.

El muntatge «L'Emperadriu del Paral·lel» s'ha situat en una espectacular bastida d'un edifici senzill i rònec del Paral·lel que sabem que té cinc plantes —només se n'han representat físicament quatre— on conviu una comunitat de veïns del barri de la més variada tipologia, amb sobreocupació que a vegades obliga a algun dels veïns fins i tot a tenir el piano a l'escala.

Estructura, doncs, de gran teatre, amb rampes d'empresa pròpia de “reformes i enderrocs de façanes” a banda i banda amb escales per on es mouen en un moment determinat tots els personatges. Una estructura que no ha de fer suposar que hi ha hagut una màniga ampla de pressupost escenogràfic sinó que el mateix Xavier Albertí ha advertit que era una estructura “llogada”.

I de rerefons s'ha volgut retre un homenatge a la prolífica dissenyadora María Araujo, que just fa un any va morir a causa del coronavirus, recuperant aquí alguns dels seus vestuaris per a cadascun dels 38 personatges que recorden 38 dels molts espectacles i companyies que van comptar amb María Araujo, tant al mateix TNC com al Teatre Lliure o en teatres privats com per exemple «El dúo de la africana», «Taxi... al TNC», «Vida privada», «Guys & Dolls», «L'encarregat», «Sweeney Todd», «El zoo de vidre», «Tot assajant Dom Joan», «Ricard III» o «La bête» amb el vestit de l'arlequí que María Araujo havia dissenyat inicialment per a Anna Lizaran tot i que, a causa de la sobtada mort de l'actriu, va ser finalment per a l'actor Jordi Bosch.

És així com Lluc Castells i Marian Garcia, actuals dissenyadors de vestuari de «L'Emperadriu del Paral·lel» han volgut recordar qui va ser una de les seves icones en disseny i figurins.

Malgrat que «L'Emperadriu del Paral·lel» té una arrencada parsimoniosa, amb un entremès al piano de Jordi Domènech amb barret de plomall de cabaret davant de teló, a poc a poc va pujant de to a manera que els personatges entren en joc, acompanyats d'un evident treball tècnic de bastidors amb el canvi de caracterització i vestuari permanent dels personatges, i les escenes dialogades s'intercalen amb diverses peces musicals, amb cuplets o fragments de sarsueles, entre altres, la més sonada la de la interpretació coral de la companyia a planta alta, amb claqué inclòs i amb un picaresc treball de moviment coreogràfic que els uneix a tots com un sol personatge al voltant del mite de la cupletista Palmira Picard.

Com que l'obra no és ben bé un musical, ni que el seu contingut ho aparenti, per trencar el gel i endolcir el pòsit de desolació que encomana en els espectadors amb el missatge de l'enfonsament d'un temps i d'un espai artístic i popular únic a Europa com era el del Paral·lel els anys trenta, no seria gens sobrer que es regalés un “bis” amb aquest espaterrant número coral. A vegades, als espectadors, els cal una benintencionada empenteta des de l'escenari per estimular el seu escalfament. (...)