L'Emperadriu del Paral·lel

Teatre | Musical

informació obra



Autor:
Lluïsa Cunillé
Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Pere Arquillué, Maria Hinojosa, Sílvia Marsó, Oriol Genís, Roberto G. Alonso, Montse Esteve, Alejandro Bordanove, Mont Plans, Jordi Domènech, Aina Sánchez, Carme Sansa, Albert Mora , Chantal Aimée
Direcció Musical:
Jordi Domènech
Sinopsi:

La dramaturga Lluïsa Cunillé posa en dansa els fantasmes del Paral·lel en una gran simfonia de la bohèmia nocturna barcelonina

Pocs mesos abans que es proclami la Segona República, Barcelona plora la seva artista més estimada i aclamada: Palmira Picard, «L’Emperadriu del Paral·lel». Mentre la gran avinguda de l’oci barceloní es troba de dol, l’efervescència nocturna ha convocat al bar La Tranquil·litat tota mena d’artesans de l’escenari, pensadors llibertaris, escriptors bohemis i altres agitadors heterodoxos, que s’embriagaran a la salut i memòria de la gran celebritat.

Com una vibrant simfonia escènica, L’Emperadriu del Paral·lel de Lluïsa Cunillé fa dansar - a ritme de cuplets, proclames polítiques i agudeses tavernàries - l’ebullició popular del Paral·lel dels anys vint i el frenesí dels primers anys trenta, que aviat es veurien condemnats a empassar-se d’un sol glop tanta amargor.

Crítica: L'Emperadriu del Paral·lel

11/05/2021

Les ombres del Paral.lel el 1930

per Ferran Baile

Les foscors darrera les llums, les plomes i els cuplés. Xavier Albertí, que va iniciar la seva admirable trajectòria com a director artístic del TNC, el 2013, amb la festiva Taxi al Paral.lel, tanca el seu eix temàtic, Epicentre Paral.lel, amb una visió tragicòmica del rerefons, les ombres de la vida quotidiana més enllà dels escenaris.

Versió valenta i arriscada treballada amb un text de la dramaturga Lluisa Cunillé, amb qui ha col.laborat en diversos muntatges.

Visualitzar aquest Paral.lel del que encara en sabem tan poc i del que encara tenim informacions mes vinculades a la nostàlgia, que a la musculatura ideològica que l´hauria de caracteritzar, d´una forma clara i concreta, per entendre la gran transformació sociològica,ètica, política de la Barcelona de principis de segle”, en paraules de Xavier Albertí.

Tot en una nit

Una freda nit de tardor del 1930, temps de la “dictablanda” del general Berenguer, mig any abans de la proclamació de la Segona República (14 d´abril 1931). Un fet puntual, la mort, no suficientment aclarida, de la popular vedette Palmira Ricard, considerada l´emperadriu del Paral.lel. Barcelona esta de dol. Un noticiari radiofònic donant la noticia obre l´espectacle.

Quan les llums s´encenen estem al Bar de la Tranquil.litat. Un dels pocs llocs que estan oberts. Hi ha un sol client, un jove periodista Roc Alsina (inspirat lliurement amb l´autor de la novel.la policíaca Sangre en  Atarazanas, publicada el 1927, i escrita per Francisco Madrid, a qui se li atribueix la primera denominació de Barri Xino al Districte Vè). La mestressa, la Clara Cisteró, germana del propietari, l´atén de forma displicent. Es guanyava la vida fent de pianista-acompanyant les pel.lícules mudes i s´ha quedat sense feina amb l´ irrupció del cinema sonor.

Per aquest bar emblemàtic, que va existir i era lloc de trobada d´anarcosindicalistes, passen els fantasmes de personatges històrics de l´època. En una posta en escena d´estil “brechtià” actuen i reciten frases que els van distingir. Des del quadre parlant a la paret Ferrer i Guardia pren vida i llença les seves proclames. La reproducció del café es bastant fidedigne i el quadre en realitat hi era. Artistes com el gran Ramper, Josep Santpere, Alady, el mim Enric Adams o la cupletista Merceditas Serós, el carismàtic empresari Lo Chil…escriptors com Valle Inclán.. expressen pinzellades dels seus pensaments, de les seves dites.

Son les fantasmagories que apareixen a la ment del periodista a qui han encarregat fer l´epitafi que il.lustrarà la necrològica de la Palmira Ricard. En el seu afany de comprendre millor el personatge i el món que la rodejava, Roc Alsina, amb l´ajut de la Clara Cisteró, es traslladarà a l´edifici on vivia i on s´està vetllant a l´Emperadriu del Paral.lel.

Una impactant escenografia ens dur a l´interior d´un edifici de cinc pisos, distribuït en llargues galeries i ple de portes per on aniran sorgint els personatges històrics i ficticis i on se´ns desvetllarà la vida quotidiana de la gent humil, que sua i penca i sobreviu. Coneixerem al compositor que esperant feina millor pagada lloga les habitacions del seu petit pis i es veu obligat a treure el piano al passadís comú de l´escala. Ens trobarem la líder anarcosindicalista i pionera feminista Teresa Claramunt. L´hipnotizador Bermúdez, una pitonissa, un sereno, el boxejador, un tatuador, coristes i prostitutes, la modista, el fotògraf, el rei del cacauet (venedor ambulant) i com no els i la amant-s, i la mare i les amigues de la Palmira Ricard….que en la darrera onírica escena ressuscita.    

L´equip artístic

Espectacle coral. Un magnific repartiment en el que tots els actors i actrius interpreten diversos personatges, a excepció dels dos protagonistes que son els eixos de l´espectacle, el periodista Roc Alsina (Pere Arquillué) i la Clara Cisteró (germana del propietari del bar La Tranqul.litat). Amb ells i per ordre alfabètic es multipliquen (36 personatges) Chantal Aimée, Alejandro Bordanove, Jordi Domènech, Montse Esteve, Roberto G. Alonso, Oriol Genís, María Hinojosa, Albert Mora, Mont Plans, Aina Sánchez i Carme Sansa.  

Homenatge a la gran María Araujo

Nascuda a Canaries el 1950, la gran figurinista i vestuarista de teatre, cinema i televisió, afincada a Barcelona, ens va deixar el març del 2020, víctima del Covid. Ha estat una de les més importants vestuaristes espanyoles de l´escena, el cinema i la televisió. El vestuari que s´exhibeix a l´obra es composa de vestits que ella va dissenyar i han estat utilitzats per diferents muntatges al llarg de la seva fructífera carrera. En conjunt 38. 

L´Equip tècnic

L´escenografia és de Lluc Castells, l´il.luminació d´Ignasi Camprodón, el so de Jordi Bonet, la caracterització d´Imma Capell i les coreografies de Roberto G. Alonso. Hi ha un altre espectacle, no vist per l´espectador, però fàcilment deduïble, en el que sastres, caracteritzadors i maquinistes aconsegueixen que els actors-actrius puguin sortir a escena a temps i dins de cada nou personatge.

Les musiques i les cançons

L´actor-pianista, Jordi Doménec, que a més és un notable contratenor, omnipresent a l´escenari, ens acull abans de l´espectacle i ens ofereix diverses peces ben adornat per un gens discret plomall obra de Nana Pavlovsky. Es canten fragments de cuplés, sarsueles i tangos, amb especial presencia de composicions del Mestre Clarà i el lletrista-empresari Sugrañes (grans èxits del Teatre Cómico). Entre elles, Paula té unes mitges, que canta Silvia Marsó i María Araujo. Els cuplés de Mercedes Serós, que interpreta Aina Sánchez. Una versió peculiar d´El duo de l´Africana amb la veu d´Oriol Genís o El tango del Miguelito (“Soy actor, actor bajito y delgadito y me voy en un barquito”..al Paralelo), que canta Montse Esteve. Impactant el darrer moment de l´espectacle en que es fonen La mar está fresquibilis i el Cara al sol, moment en que l´espectacle es precipita i avança anunciant la tragedia que esdevindrà sis anys més tard.   

Albertí i el Paral.lel

La fascinació i l´amor al Paral.lel i el que ha representat, especialment  als inicis del segle passat, ha estat una constant en la vida del polifacètic Xavier Albertí. Va néixer a Lloret de mar el 1962, però be es pot dir que una part important del seu cor està al Paral.lel. Va ser el co-autor de la excel.lent exposició, Carrer i escena, El Paral.lel (1892-1939), que es va poder veure al Centre de Cultura Contemporània el 2012. De l´exposició és va publicar un llibre, que es obligat per tothom que vulgui saber de la historia de la Barcelona de principis del segle XX. Vídeos i filmacions de l´exposició es poden consultar a la pàgina web, www.cccb.org. No es d´estranyar i es d´agrair que com a director del TNC, li hagi dedicat un important atenció del Paral.lel, ajudant a recuperar i visibilitzar aquesta gran riquesa popular social i artística, encara no prou valorada i encara no prou coneguda. L´ inconsciència i l´ignorant menyspreu per part de l´èlit “intel.lectual” catalana durant molt de temps, ha fet que s´hagin sofert  pèrdues irrecuperables.

Abans de l´exposició al CCCB, Albertí amb la complicitat de Lluisa Cunillé i la soprano Maria Hinojosa, ja havien estrenat al Teatre Lliure, La Pajarera, recordant el Paral.lel d´aquest local que desprès esdevindria el mític i icònic El Molino.

 

Un ritual necessari abans de veure l´espectacle

L´emperadriu del Paral.lel és un espectacle d´evocacions, d´emocions i de lectura entre línies. Cal anar assabentat, tenir informació de la situació política i social a Espanya, a Catalunya, a Barcelona. Del que va passar als anys 20. Del temps previ al 1930 en que està situada l´acció i del que va succeir desprès. Aconsellem anar mitja hora o tres quarts abans del començament de la funció i no perdre´s l´exposició informativa (personatges i llocs històrics que surten a l´obra), que es situada a les taules la simulada cafeteria. També aconsellem veure en finalitzar la funció el vídeo dels figurins de la María Araujo, els personatges que els porten i l´espectacle on van ser utilitzats previament.

 

Relació de personatges històrics

Ramper (1892-1963). El pallasso-humorista més conegut de les decades dels anys 20-30 i 40. Es pot trobar a youtube dos magnífics reportatges, homenatge a tan genial artista.

Josep Santpere (1875-1939). Rei indiscutible del Teatre al Paral.lel, autèntic mestre en el teatre de vodevil. Va participar a la primera pel.licula sonora rodada a Espanya, Mercedes (1932). Va morir al final de la Guerra Civil i avui en dia és més conegut com el pare de la gran Mary Santpere (1913-1992), que va heretar el regnat artístic del Paral.lel.

Alady (1902-1968). Un dels còmics més estimats a Barcelona. Als anys 20 començava a despuntar, iniciant una llarga i fructífera carrera. Es pot veure a youtube fragments d´actuacions d´aquest gran còmic que té una placa commemorativa just al Paral.lel, a l´alura de la Cafeteria Apolo.

Mercedes Serós (1900-1970). Gran cançonetista-cupletista que ens va deixar una amplia discografia. Va començar molt jove com a Merceditas Serós. Els anys 20 era una figura emergent i Raquel Meller (1888-1962), començava a intuir la seva decadència i que la Serós, podria ser, com va ser, una rival perillosa. La Meller amb tota la mala llet es referia a ella com la Mierdecita Serás. Aixó no va impedir que la Serós la sobrevisqués a nivell local. La Meller va conservar el seu mite internacional i la seva llegenda. A youtube podem escoltar molts dels seus discos.

Sarah Benhardt (1844-1923). Una de les actrius teatrals i també cinematogràfica més aclamades arreu del món. Nascuda a París, va triomfar als escenaris francesos transformant-se en un autèntic icona i també en les seves gires per Anglaterra, Estats Units i Llatinoamèrica, i inclús Austràlia. Autèntica diva, era famosa també per les seves excentricitats com la de dormir dins d´un taüt rosa que portava arreu d´on anava. Palmira Picard, l´emperatriu del Paral.lel emulant a la seva admirada Sarah Bernhardt també està de cos present i “re-viuent” en un vistós taüt rosa.   

Josep María Vilaró (1910-1997). Fill del destacat músic i compositor especialitzat en música tradicional catalana Francesc Vilaró (1885-1996). Possiblement sigui qui ha inspirat el personatge del Mestre Vilaró, llavors molt jove quan estava estudiant al Conservatori de Barcelona. Va començar a mostrar el seu talent plural com a compositor a partir del 1945.

Ramón del Valle Inclán (1866-1936). Un dels grans dramaturgs, poeta i novel.lista de la literatura espanyola. Autor entre d´altres de Divinas palabras, Luces de Bohemia, Tirano Banderas. La seva imatge venia caracteritzada per una llarga barba que cuidava des dels inicis de la seva llarga vida literària.

Alejandro Lerroux (1964-1949). Polític populista que va anar canviant de discurs segons bufava el vent a favor. En els seus temps de major èxit va ser considerat l´emperador del Paral.lel. Va exercir la presidència del Consell de ministres en diversos governs durant la República. Es va exiliar a Portugal durant la guerra i des d´allí va mostrar la seva adhesió al General Franco. Va tornar el 1947. 

Francisco Ferrer i Guardia (1859- afusellat el 1909). Pedagog anarquista i lliure pensador. Va ser acusat de ser un dels instigadors de la Setmana Tràgica a Barcelona i va ser jutjat i condemnat a mort. Actualment dona nom a l´avinguda on es el CaixaFòrum i a molts carrers de diverses poblacions de Catalunya.

Teresa Claramunt (1862-1931). Coneguda com la virgen roja barcelonesa, va ser una dirigent anarcosindicalista i pionera del feminisme obrerista a España. Treballadora del ram tèxtil.

Manuel Uter. Conegut com el Musclaire. Tenia una privilegiada veu de tenor, però era analfabet i totalment autodidacta i heterodoxa. Va intentar obrir-se camí com a cantant, però incapacitat per aprendre les lletres (se les inventava), va fracassar. Va acabar cantant per les tavernes per un got de vi.

Enrique Clarà (1883-1941) i Manuel Sugrañes. Exitós tàndem compositor i lletrista-empresari, creadors dels grans èxits del Teatre Cómico en la seva època daurada (1925-1930). Des del primer èxit tots els títols dels seus espectacles tenien sis lletres (Ric ric, Yes Yes, Love me, She she, Kiss me, Joy Joy).

Clara Cisteró. El personatge que interpreta Silvia Marsó és un personatge de ficció, si bé el Bar La Tranquil.litat va existir (Avinguda Paral,.lel, 69), i era un punt de trobada de bohemis i anarcosindicalistas i on tranquil.litat més aviat i havia poca. En més d´una ocasió van a ver tirotejos entre pistolers. Durant un temps també va ser un lloc cultural important per la gent obrera, on es feien obres de teatre i recitals de música i poesia. Per un motiu o altre en moltes ocasions va romandre tancat per ordre governativa. El retrat de Ferrer i Guardia efectivament regentava el local. El germà al que es refereix, la Clara, Martí Cisteró, si va existir i era qui va comprar el bar el 1928 i el va regentar fins que va haver de tancar i fugir al final de la Guerra Civil (1939). Més información, www.barcelofilia.blogspot.com

 

Emocions personals

L´emperadriu del Paral.lel m´ha sorprès i m´ha dut a records llunyans i emotius. M´ha recordat els espectacles del gran director Ricard Salvat. Espectacles de posta en escena brechtiana, amb uns magnífics repartiments i una destacada interpretació coral, on ja hi destacava una fascinant i joveníssima Carme Sansa. Em va venir a la memòria especialment,  Adrià Gual i la seva época (1967).

 

També vaig recordar, Historia de una escalera d´Antonio Buero Vallejo (escrita el 1947 i estrenada el 1949 i re-estrenada moltíssimes vegades),  les pel.lícules corals del gran Luis García Berlanga, el cinema neorealista italià, l´humor negre de Rafael Azcona en el seu darrer guió portat a la pantalla Los muertos no se tocan, nene (2011), amb Silvia Marsó entre els protagonistes.

No vaig poder evitar al veure el quadre parlant de Ferrer i Guardia, recordar el de Joan Pera a El fantasma de Canterville (2018)   

I les mini-àries en la meravellosa veu de la Maria Hinojosa, em transportaven a escenes oníriques de films de Fellini.

Per proximitat, també va estar amb els meus pensaments l´exposició La Bella Dorita, reina del Paral.lel, testimoni privilegiat del naixement d´una ciutat (febrer, 2021, Centre Cultural Albareda-BiblioMusiCineteca).

Tot un joc d´emocions I sensacions

 

 

Text, ferranbaile@gmail.com