Xavier Albertí ha insuflat una mena de virus al TNC. (O li hem de dir Teatre Nacional Independent de Catalunya o Teatre Nacional de Catalunya independdent?, com convidava a reflexionar la veu en off de Jordi Boixaderas). Aquest teatre públic sembla embogit, després que el mateix Sergi Belbel aparegués en la darrera peça del T6, convertit en una mena de poder a l'ombra. Ara, Albertí agafa la batuta, es pinta els llavis, i ataca frontalment i amb total desinhibició. Un goig meravellós.
Taxi... al TNC reuneix una suma de virtuts: rescata de l'oblit peces, més o menys frívoles de revista; compta amb la complicitat d'actors i directors que, molts d'ells, sovint menystenint el gènere, no hi havien tingut cap contacte i ara riuen i fan riure al respectable tot cantant i lluint uns personatges molt més escotats de l'habitual; la peça demostra que en la revista hi havia espai per a la crítica desbarrada però també picades d'ullet a situacions socials injustes (Flor de vici amb Carme Conesa, com a principal exemple); descobreixen un treball de circ molt lluït i tècnicament lloable dels Animal religion; teixeix relació amb els alumnes de l'Esmuc per a poder disposar de música en directe, tot un privilegi. Lluís Homar s'endú el premi en el rànquing d'aplaudiments al costat dels d'alquimistes Teatre cantant i denunciant fent-ne mofa el món de la borsa.
És encertat el concepte de gala, d'espectacle d'inauguració perquè no busca gaire res més que treure la pols del vestuari i de les partitures i passar una bona estona. A l'escenari, des del gest més impúdic fins al més mesurat ("Ta-txaaan", Lina Lambert sempre té magnetisme i se'l beu com la cervesa que perd el mag Hausson), es nota que hi ha moltes ganes de gaudir de l'escenari fent el paperet més descarat o el més insignificant. Un castell d'artifici sense quasi estructura però amb un cos d'actors irrepetible. Una genialitat que esdevè una inequívoca carta de presentació de l'Albertí més explosiu.
