El professor Bernhardi

informació obra



Adaptació:
Lluïsa Cunillé
Intèrprets:
Jordi Andújar, Manel Barceló, Roger Casamajor, Pep Cruz, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Oriol Genís, Lluís Homar, Joel Joan, Joan Negrié, Albert Pérez, Albert Prat, Sílvia Ricart, Jacob Torres
Vestuari:
Maria Araujo
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
So:
Jordi Bonet
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Arthur Schnitzler, Andrés Sopeña Monsalve
Direcció:
Fernando Bernués
Sinopsi:

Un text extraordinari mai estrenat a Catalunya amb un repartiment de luxe.

En un hospital universitari, la decisió complexa d’un metge desencadena un seguit de conseqüències que faran trontollar tots els estaments polítics i religiosos d’un país obligat a posicionar-se. Una adaptació d’aquest clàssic extraordinari de 1912, prohibit durant molts anys a Àustria.

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Premi de la Crítica 2016 categoria actor (Lluís Homar)

Premi de la Crítica 2016 categoria adaptació/dramatúrgia (Lluïsa Cunillé)

Finalista en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2016

Manel Barceló, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Lluc Castells i Jose Novoa, finalistes en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2016

Crítica: El professor Bernhardi

11/02/2016

Notable orfebreria discursiva amb interpretació continguda

per Jordi Bordes

La proposta de Xavier Albertí, com a director artístic del TNC, és molt equilibrada. Per una banda, té un text enrevessat prou desconegut i per una altra, un repartiment de luxe, que saben transmetre la peripècia d'aquest incident desafortunat. Schnitzler va voler fer un homenatge al seu pare (que no es va atrevir a defensar un comptable del centre hospitalari per por de ser titllat de jueu pels antisemites) i imagina les conseqüències polítiques, mediàtoques i mèdiques, d'un cas similar. Cada escena fa més gran la conseqüència, més descontrolada. Els que miren d'enfrontar-shi (el professor Bernhardi) queden engolits i els que miren de dibrar-la els queda perjudicada la consciència. 

La proposta de Xavier Albertí, com a director escènic del muntatge, és pulcre. tot olora a profilaxi d'hospital. Les discussions per accedir al poder es tenen en sales paral·leles on visiten els pacients pseparats per una mena de campana aïllant. Com si fossin dos móns diferent: el vocacional de la medicina i el de la correcció i distinció per guanyar la raó i els favors del Poder. Res és evident, però la insinuació va pujant de to, i reapareixent amb unes definicions manipuladores (el caràcter dels jueus els perd, segons els catòlics). L'aristocràcia, els mecenes, la política i els mitjans de comunicació es mouen per interessos, coordinats per uns fils invisibles que no se sap ben bé qui els manipula.

L'obra té una notable extensió i obliga a seguir uns discursos d'un llenguatge accessible però amb una sintaxi ampul·losa. Té un paral·lel evident amb el text d'Un enemic del poble d'Ibsen. En aquesta ocasió, Schnitzler permet una segona oportunitat a Bernhardi que obra la trama a valoracions contràries sobre la manera d'actuar del director mèdic. La política és una acció que empetiteix les grandeses  embruta les conviccions segons els interessos. Una traslació que es pot veure, certament, en els debats de tertulians sobre la política dels programes de televisió d'avui.

Tot i l'interès de la peça i la netedat de l'exposició, l'obra respira gràcies a la manera de sentir cada rèplica de Lluís Homar. Si ja va fer un ple amb L'art de la comèdia l'any passat, ara hi torna amb una marioneta de més fils i una ironia més subtil. Manuel Barceló, Pep Cruz, Joel Joan i Albert Pérez són valors que sumen en aquest difícil i ambiciós trajecte d'omplir la Sala Gran amb una peça que no és fàcil ni té una escena coreogràfica. Hi regna l'estàtica de Terra de ningú, també dirigida per Albertí, però amb una trama molt més entenedora i també complexa. És una aposta radicalment diferent al divertit foc d'encenalls de Molt soroll per no res (que va obrir temporada a la Gran fa uns mesos) que posarà a prova les ganes d'entendre el comportament humà amb una peça austera però plena de rèpliques enginyoses, que més que fusteria teatral cal definir d'ebenisme escènic. Hi abandona l'emoció per a fer una autòpsia de les raons humanes. Només hi ha el plor del fill de Bernhardi (l'alter ego de Schnitzler) que rep una rèplica carinyosa del pare, commiant-lo a què no sigui sentimental.

Trivial