El professor
Bernahardi, director d’una prestigiosa fundació mèdica, es fica en un dilema de
conseqüències enormes. Nega a un capellà que entri a donar l’extremunció a una jove afectada d’una estranya malaltia: és
irreversible, li queden hores, potser minuts de vida, però ella se sent forta,
sana i només pensa a tornar a casa. La polèmica està servida. El posicionament
de Bernhardi aixecarà una polseguera que acabarà amb el doctor sentenciat. Els defensors i els
acusadors obriran un debat que no deixa indiferent.
Arthur
Schnitzler ambienta l’obra al 1912, quan Viena era el centre mèdic més important del món, una època on els
valors morals eren prou rellevants com per desencadenar dues guerres mundials. Bernhardi és
jueu (vet aquí un dels tòpics més polèmics de fa un segle) i aquesta condició
accelera els pros i els contres a la seva negativa, que el professor argumenta amb clarividència
davant dels corrents
imperants, més moralistes i més intransigents.
Però si bé la dramatúrgia (que retalla l’obra original a més de la meitat) es manté fidel al guió original, veiem els personatges
vestits impecablement, moderns, fent servir portàtils,
utilitzant telèfons actuals... Una picada
d’ull al fet que els problemes de fa un
segle persisteixen avui en dia? El plantejament recorda les dues versions d’Un enemic del poble que hem pogut veure
aquestes darreres temporades al Lliure i a la Muntaner. Un científic que s’enfronta als valors d’una època en defensa de la ètica; en aquests casos l’obra també es podia viure en el present, sense necessitat de tocar una coma del text d’Ibsen.
La polèmica es
desenvolupa en una Sala Gran del TNC enorme i alhora minimalista, una escenografia encertada
i impactant (tan en la primera part, en què representa un hospital, com en la segona, quan esdevé la casa del professor...) i amb un elenc carregat de grans noms
capitanejats per Lluís
Homar. Tot funciona.
Tot i així, hi ha una
certa rigidesa (buscada, segur) en algunes
interpretacions i,
posats a retallar (l’obra original durava cinc
hores, aquesta, dues
i mitja) ens hauríem pogut estalviar algun
personatge i donar més pes a d’altres, com és el cas del periodista, poc creïble en certes ocasions, potser per la retallada, o l’advocat
defensor. (I una crítica molt personal i infantil, si voleu, però els noms alemanys dels emèrits protagonistes poden arribar a
confondre.)
