La gran posada en escena
que ha fet Xavier Albertí de Professor
Bernhardi (1912) destil·la intel·ligència i ofici per totes bandes. Albertí
s’ha envoltat d’un magnífic equip
artístic per dur a terme aquest ambiciós projecte. Traductor (F. Formosa) i
dramaturga (L. Cunillé) han fet una important tasca en anar deslliurant l’obra
original de referències polítiques i/o històriques massa llunyanes, deixant-la
suspesa en un no-temps on, com a tornaveus, ressonen noms com el del canceller
von Bismarck o problemes territorials d’antics imperis; el fet és que la funció
s’ha reduït pràcticament a la meitat de la seva durada. Una reducció que manté
el conflicte essencial del drama: el posicionament ètic del professor Bernhardi
davant una societat llastrada per atàvics prejudicis disfressats de modernitat.
Un conflicte gens estrany al nostre temps. La Viena de Schnitzler podria ser aquí
qualsevol dels grans centres de poder actuals.
L’escenografia de Lluc
Castells i Jose Novoa ens fa entrar en uns interiors elegants, minimalistes i
d’extraordinària asèpsia, on els pocs elements de mobiliari són
reinterpretacions de grans icones del disseny, incloses les làmpades. Presideix
l’escena un gran prisma rectangular de vidre amb quatre accessos, les parets
del qual són transparents a estones o translúcides segons la escena. Es tracta d’una
gran estructura d’aspecte molt lleuger que alhora que acota la immensitat de l’escenari,
constitueix un distribuïdor d’entrades i sortides d’escena i, en termes d’iconologia,
esdevé un valuós recurs per parlar de dobles morals, d’allò que es mostra i el
què s’oculta i del mateix joc teatral.
El professor Bernhardi ens explica com un fet, aparentment banal, pot ser el
detonant que fa esclatar les grans tensions socials. El Dr. Bernhardi -director
d’una important fundació medico-científica- barrarà el pas a un capellà que ha estat
cridat per donar l’extremunció a una dona que no és conscient de la imminència
de la seva mort. Ho fa apel·lant a la seva ètica de metge d’estalviar sofriment
a la seva pacient. L’enfrontament amb el capellà desencadenarà tot un seguit de
conseqüències que acabaran amb l’empresonament del doctor. Teatre polític (o de
tesi) que llança a la platea la terrible contradicció entre “el què s’ha de fer”
per imperatiu moral i “el què convé fer” en termes polítics, alhora que
desemmascara la pervivència d’obscures fòbies. Un tipus de teatre difícil per
omplir el l’aforament de la Sala Gran que Albertí supera configurant un magnífic
elenc. Lluís Homar encarna el professor Bernhardi -tot ell dignitat-, fent-nos
amable la seva rectitud moral. Al seu costat, els amics i companys, Dr.
Cyprian/Pep Cruz -la temprança- i el colèric Dr. Löwenstein/Albert Pérez, també
el seu fill i assistent Òskar/Ruben de Eguía. A l’altra banda hi ha l’arrogància
i l’ambició del jove Dr. Ebenwald, un Joel Joan de posat aristocràtic a qui
María Araujo ha substituït la capa per un magnífic abric que fa idèntiques
funcions. Sobresurt també la figura de l’antic company del protagonista, ara
ministre, Dr. Flint/Manel Barceló; les dues escenes que encaren Bernhardi i
Flint són un espectacular pols dialèctic. Malgrat tot, hem de lamentar que l’amplitud de la Sala Gran desdibuixi i resti brillantor
a un espectacle tan ben confegit.
