El professor Bernhardi

informació obra



Adaptació:
Lluïsa Cunillé
Intèrprets:
Jordi Andújar, Manel Barceló, Roger Casamajor, Pep Cruz, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Oriol Genís, Lluís Homar, Joel Joan, Joan Negrié, Albert Pérez, Albert Prat, Sílvia Ricart, Jacob Torres
Vestuari:
Maria Araujo
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
So:
Jordi Bonet
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Arthur Schnitzler, Andrés Sopeña Monsalve
Direcció:
Fernando Bernués
Sinopsi:

Un text extraordinari mai estrenat a Catalunya amb un repartiment de luxe.

En un hospital universitari, la decisió complexa d’un metge desencadena un seguit de conseqüències que faran trontollar tots els estaments polítics i religiosos d’un país obligat a posicionar-se. Una adaptació d’aquest clàssic extraordinari de 1912, prohibit durant molts anys a Àustria.

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Premi de la Crítica 2016 categoria actor (Lluís Homar)

Premi de la Crítica 2016 categoria adaptació/dramatúrgia (Lluïsa Cunillé)

Finalista en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2016

Manel Barceló, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Lluc Castells i Jose Novoa, finalistes en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2016

Crítica: El professor Bernhardi

12/02/2016

La gran posada en escena d'una obra enorme

per Iolanda G. Madariaga

La gran posada en escena que ha fet Xavier Albertí de Professor Bernhardi (1912) destil·la intel·ligència i ofici per totes bandes. Albertí s’ha envoltat d’un  magnífic equip artístic per dur a terme aquest ambiciós projecte. Traductor (F. Formosa) i dramaturga (L. Cunillé) han fet una important tasca en anar deslliurant l’obra original de referències polítiques i/o històriques massa llunyanes, deixant-la suspesa en un no-temps on, com a tornaveus, ressonen noms com el del canceller von Bismarck o problemes territorials d’antics imperis; el fet és que la funció s’ha reduït pràcticament a la meitat de la seva durada. Una reducció que manté el conflicte essencial del drama: el posicionament ètic del professor Bernhardi davant una societat llastrada per atàvics prejudicis disfressats de modernitat. Un conflicte gens estrany al nostre temps. La Viena de Schnitzler podria ser aquí qualsevol dels grans centres de poder actuals.

L’escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa ens fa entrar en uns interiors elegants, minimalistes i d’extraordinària asèpsia, on els pocs elements de mobiliari són reinterpretacions de grans icones del disseny, incloses les làmpades. Presideix l’escena un gran prisma rectangular de vidre amb quatre accessos, les parets del qual són transparents a estones o translúcides segons la escena. Es tracta d’una gran estructura d’aspecte molt lleuger que alhora que acota la immensitat de l’escenari, constitueix un distribuïdor d’entrades i sortides d’escena i, en termes d’iconologia, esdevé un valuós recurs per parlar de dobles morals, d’allò que es mostra i el què s’oculta i del mateix joc teatral.

El professor Bernhardi ens explica com un fet, aparentment banal, pot ser el detonant que fa esclatar les grans tensions socials. El Dr. Bernhardi -director d’una important fundació medico-científica- barrarà el pas a un capellà que ha estat cridat per donar l’extremunció a una dona que no és conscient de la imminència de la seva mort. Ho fa apel·lant a la seva ètica de metge d’estalviar sofriment a la seva pacient. L’enfrontament amb el capellà desencadenarà tot un seguit de conseqüències que acabaran amb l’empresonament del doctor. Teatre polític (o de tesi) que llança a la platea la terrible contradicció entre “el què s’ha de fer” per imperatiu moral i “el què convé fer” en termes polítics, alhora que desemmascara la pervivència d’obscures fòbies. Un tipus de teatre difícil per omplir el l’aforament de la Sala Gran que Albertí supera configurant un magnífic elenc. Lluís Homar encarna el professor Bernhardi -tot ell dignitat-, fent-nos amable la seva rectitud moral. Al seu costat, els amics i companys, Dr. Cyprian/Pep Cruz -la temprança- i el colèric Dr. Löwenstein/Albert Pérez, també el seu fill i assistent Òskar/Ruben de Eguía. A l’altra banda hi ha l’arrogància i l’ambició del jove Dr. Ebenwald, un Joel Joan de posat aristocràtic a qui María Araujo ha substituït la capa per un magnífic abric que fa idèntiques funcions. Sobresurt també la figura de l’antic company del protagonista, ara ministre, Dr. Flint/Manel Barceló; les dues escenes que encaren Bernhardi i Flint són un espectacular pols dialèctic. Malgrat tot, hem de lamentar que l’amplitud  de la Sala Gran desdibuixi i resti brillantor a un espectacle tan ben confegit.


Trivial