Guillermotta

Teatre | Musical

informació obra



Intèrprets:
Jordi Vidal
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Direcció Musical:
Jordi Cornudella
Músics:
Jordi Cornudella
Sinopsi:

Concert íntim de cançons de la Guillermina Motta interpretades per un alter ego molt particular, anomenat Guillermotta, encarnat per Jordi Vidal, acompanyat de Jordi Cornudella al piano, sota la direcció de Jordi Prat i Coll.

Sensibilitat, ironia, compromís, mamarraxisme, poesia….en definitiva, bones cançons en bona companyia.

Crítica: Guillermotta

11/11/2021

El miolar glamurós de la pantera

per Jordi Bordes

Jordi Prat i Coll és un entusiasta d'un temps que ha quedat difuminat en la memòria. No volem recordar gaire res d'aquella transició que, deien, modelica. Però quem perquè es produís un canvi a la societat, hi va haver un moviment artístic llibertari, que avui (i sempre) caldria reviscolar. Ja ens va donar una lliçó en aquella exquissida entrada d'Els jocs Florals de CanProsa (amb joc del quinto inclòs). Es deixa seduir per uns anys 70-80 de la transició de Copi voltant per Barcelona (a De quan somiava treu algun dels seus textos barrejat de cançons eurovisives). Ara, ha esclatat amb aquesta Guillermotta que torna a coincidir en unes coordenades caigudes en l'oblit. Les actrius de The Feliuettes es van atrevir a recuperar Núria Feliu amb The feliuettes, delirant comèdia de fans (que la mateixa Núria Feliu els hi retornaria el favor assistint sovint a aquelles funcions del Maldà). No sembla que la Guillermina Motta sigui tant entusiast; s'ha mostrat molt reservada durant anys. El director i dramaturg dota d'un particular i divertit beuratge a Jordi Vidal perquè es transformi en la pantera preciosa i insinuant que va ser Guillermina Motta, a l'escenari d'Els Setze jutges i també a la petita pantalla (Les Guillermines del rei Salomó que fa pocs dies RTVE-Catalunya n'ha rescatat un capítol).

Hi ha tot un món a rescatar que ha de ser, forçosament, molt productiu. Des de'n Perich a l'Eugenio i a La Trinca. Des de la Mary Santpere a la Vicenteta. Hi ha uns personatges, que tapats per una cert menysteniment a unes escenes que avui es podrien veure com a casposes, en realitat son molt més irreverents que les escenes politicament correctes de moltes sèries i programes de l'actualitat. El deliri de La Cubana, La Calòrica o dels Egos Teatre hi convergeixen, però no tenim la suficient força per projectar-los a la petita pantalla. El format s'ha tornat hermètic i només dispara de dins a fora (amb les aventures teatrals de Minoria Absoluta, per exemple). Els discos en vinil ens recorden la Motta més cabaretera del Remena, nena i del Fes-me mal, Johnny (que Prat i Coll només incorpora com a bis la primera, i obvia la segona) però Guillermotta prefereix aprofundir en les chansons més romàntiques, miolant, dalt d'un tamburet de bar. El divertit transvestisme de Vidal (habitual en peces musicals delirants com A la ville de... Barcelona, Liceistes y cruzados o Rèquiem for Evita) acompanyat de la sornegueria de Jordi Cornudella al piano completen un quadre que balla del joc provocatiu a l'emoció (com aquella peça que canta la seva acompanyant, la soledat, que ara Prat i coll reescriu a M'hauríeu de pagar, per cert!).

La festa es passa a la platea quan es convida a corejar algunes cançons. O quan arrenca el mercadeig de roba interior, com qui caça bolets pel bosc. Un joc fresc, que no incomoda ningú i que convida a la trangressió d'un temps i d'un país. Motta va musicar poemes dels seus companys d'Els Setze Jutges i també va traduir Brassens o Boris Vian. Entre aquestes dues latituds va el seu repertori que provocava (i en català) des dels espais més progres de la història. Més tard, seria una de les muses de la gauche divine barcelonina. Però sense deixar aquella picantor tant paral·lelera. Avui ens esglaiem amb els estriptís dels Àngels Casas shows, però als 70 era una forma de trencar amb unes cotilles catolicistes que el franquisme havia recosit amb insistència. Motta deuria ser una estrella rutilant, intel·ligent, persuassiva i és una llàstima que li perdem el fil. Més enllà de la reivindicació a les nostres arrels culturals i populars, l'espectacle Guillermotta ensenya amb una sana despreocupació el món més lliure de tots: és capaç de disfrutar transgredint i rient del mort i de qui el vetlla. I dura el mateix que un beuratge d'Astèrix, el suficient per viure un somni embriagador a l'audiència. Sense pòcima, com descobreix Jordi Vidal, hi ha menys glamur però es respira un espai autèntic a les ganes de compartir cançons i joc. Fora perruques. Que el teló estrellat caigui sobre de qui faci falta (i que el cel protegiexi gals, i panteres indomables).