El cor acostuma a ser un bon recurs per propostes teatrals de producció modesta. Si, a sobre, es combina amb talent, aleshores pot donar, de fet ho acostuma a fer, resultats extraordinaris fins al punt que, més que un hàndicap, la modèstia es converteix en virtut. Naturalment, sempre que cor i talent es posin al servei d’un bon contingut, és a dir, s’assentin sobre una base sòlida. Tot això succeeix a Guillermotta, un espectacle nascut a l’off de l’off que s’ha convertit en un èxit perquè explota (en el bon sentit de la paraula) les cançons extraordinàries de la gran Guillermina Motta amb una traça dramatúrgica extraordinària de Jordi Prat i Coll i les brutals aptituds musicals i interpretatives de Jordi Vidal i Jordi Cornudella.
Cantant, compositora i dona avançada al seu temps, la història i l’obra de Guillermina Motta està incomprensiblement desada a la immensa calaixera dels oblits històrics del nostre país. I d’aquesta forma hem exclòs del nostre imaginari un patrimoni musical d’arrels profundes i bellesa extraordinària. Fer-lo lluir de forma que el públic del segle XXI l’apreciï i al·lucini és la gran consecució de Guillermotta, un concert teatralitzat que reviu meravelles com Lily, Cançó d’amor i amistat (en base a un poema de Josep Carner) o Segons la Lluna i que, naturalment, també fa concessions al respectable amb un final de festa basat en el tema que tothom coneix i vol sentir.
Cal citar, igualment, la saviesa del text de Jordi Prat i Coll, que ha construït un espectacle que va un punt més enllà del tribut donant un context al que d’altra manera seria un potser igualment efectiu però molt més senzill repàs musical històric. Damunt l’escenari, un Jordi Vildal interpretativament pletòric s’ha pres una poció i s’ha convertit en Guillermotta, un personatge que no és Guillermina Motta —cosa impossible d’altra banda— però amb una personalitat que la recorda i, sobretot, unes virtuts vocals que, dit per ella mateixa, fins i tot la milloren.
Jugant amb aquest ‘alter ego’ l’espectacle esquiva la imitació simplista i apuntala l’homenatge. Hi contribueix decisivament, cal dir-ho, un Jordi Cornudella que aconsegueix sortir de darrera del piano i esdevenir un personatge més d’una proposta que sedueix els espectadors i els acaba integrant a la trama en una extraordinària i catàrtica conjunció escenari-platea.
A mes de recuperar un patrimoni musical fantàstic, de proporcionar 90 minuts de teatre molt ben parit, Guillermotta també provoca un cert remordiment de consciència. Quants artistes d’aquest país hem oblidat? Per què ho hem fet? Ha estat inconscientment o és fruit del complex cultureto-provincicià que, molt conscientment, ens han insuflat? Reflexions com aquesta no siguin, probablement, l’objectiu de Guillermotta però quan les coses es fan amb cor i talent, les conseqüències son incontrolables. Més Guillermottes, sisplau.
