Guillermotta

Teatre | Musical

informació obra



Intèrprets:
Jordi Vidal
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Direcció Musical:
Jordi Cornudella
Músics:
Jordi Cornudella
Sinopsi:

Concert íntim de cançons de la Guillermina Motta interpretades per un alter ego molt particular, anomenat Guillermotta, encarnat per Jordi Vidal, acompanyat de Jordi Cornudella al piano, sota la direcció de Jordi Prat i Coll.

Sensibilitat, ironia, compromís, mamarraxisme, poesia….en definitiva, bones cançons en bona companyia.

Crítica: Guillermotta

27/12/2021

La pócima cabaretera

per Ramon Oliver

Sí, ja ho sé: tots i totes esteu esperant que la canti. Però no: avui, no la cantaré. Si heu vingut per escoltar un cop més allò de “Remena, remena nena”, ho teniu clar. Tot i que ja sabeu com som els i les artistes: si sabeu com tocar-nos la fibra sensible, sempre cap la possibilitat d’acabar caient en la temptació de fer allò que asseguràvem no voler fer. Al cap i a la fi ens devem al nostre públic. La frase pot semblar molt tòpica, però si resulta que al final la diem per igual les folklòriques més tòpiques , les cupletistes més picants, i les dives de la nova cançó més desvergonydament descarades, per alguna cosa deu ser.

En qualsevol cas: per saber si la Guillermotta canta o no canta el cèlebre tema, us caldrà esperar fins el final. Un final que estareu desitjant que trigui molt en arribar, perquè aquesta trobada amb la diva resulta tan engrescadora que quan més s’allargui, doncs millor. Tothom sap que Guillermina Motta es va prendre molt seriosament això de retirar-se dels escenaris i de la vida pública: ni quan li atorguen un nou premi trenca tan estricta fugida de focus. Però per sort, Jordi Vidal – una bèstia escènica que quan la deixen lliure, sap com desfermar-se ben a gust- , ha trobat una pócima que durant una estona, pot transformar-lo en l’alter ego perfecta de la Motta. I amb la col·laboració còmplice i ben pianística de Jordi Cornudella i d’un Jordi Prat i Coll que li munta un espectacle a la seva mida, Vidal és capaç de fer-nos creure que és la Motta mentre duri l’efecte de la pócima. Tot i que quan l’efecte es dilueix ens té ja tan convençuts de ser la Motta, que ni treient-se la perruca ens pot fer creure el contrari.

I sí: la Motta Vidal ens mostra la vesant més aparentment frívola de la Guillermina. I fins i tot ens regala amb un repartiment de calçotets (no us feu il·lusions; són de tornada) digne d’aquella mena de cabaret transgressor de fa unes dècades que encara no estava sotmès a l’espasa de Dàmocles del pensament políticament correcte. Però alhora, centra la seva atenció en aquella altra Guillermina que se identificava amb el radical sentiment de solitud de Barbara, i explorava totes les possibilitats lingüístiques d’un català avui lamentablement massa sovint reduït -quan no està eradicat del tot- a una funcionalitat bàsica. Vidal reivindica el llegat de la Motta, el legat d’un moment històric de la nostra cultura en el qual la frivolitat i el compromís sabien com anar del braçet, i es reivindica a ell mateix com un dels nostres millors intèrprets de teatre musical.