Els Jocs Florals de Canprosa

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera , Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons , Oriol Guinart, Jordi Llordella , Anna Moliner, Albert Mora , Albert Pérez , Mireia Piferrer, Kathy Sey , Yolanda Sey
Interpretació musical:
Joan Aguiar, Dani Espasa, Gregori Ferrer , Martí Hosta, Xavier Lozano, Dick Them , Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales, Víctor Vilca
Composició musical:
Dani Espasa
Ajudantia de direcció:
Ester Villamor
Coreografia:
Montse Colomé
Escenografia:
Laura Clos “Closca”
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Lucas Ariel Vallejos
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Companyia:
El somni del drac, Fetén Fetén
Sinopsi:

L’escàndol que va provocar aquesta paròdia dels Jocs Florals l’any 1902 va ser excepcional. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la... en forma de musical esbojarrat.

La comèdia es va estrenar en un context de forta crispació social, marcada pel recent empresonament de centenars de líders sindicals i de polítics destacats com Prat de la Riba. La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa. 

Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, premi a direcció als Premis de la Crítica 2018

Rosa Boladeras, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Anna Moliner, premi a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, finalista a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018

Montse Amenós, premi a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Els Jocs Florals de Canprosa

05/10/2018

Riu-te'n de la Moreneta de'n Boadella!

per Jordi Bordes

L’arrencada del muntatge a la Sala Gran ja deixa clar quines són les intencions de Jordi Prat i Coll: Construir un nou artefacte a partir de les paraules de Santiago Rusiñol, i deixant ben clar que l’obra tindrà el to gruixut de sainet i alhora una inqüestionable estima per a la literatura i la llengua. I pel país. Prat i Coll, com Rusiñol, s’abracen a les veus del poble per poder blasmar contra els que ataquen la cultura i, sobretot, contra els qui la volen fer bandera pel seu orgull interessos (més o menys ocults). De fet, el tall de Canprosa té molts paral·lelismes amb Liceistes i Cruzados de’n Pitarra, que Albertí ja li va encarregar el 2014: construir un artefacte sarcàstic d’un fet de revolada social. Ara, Rusiñol (ell assegura que inconscientment) va furgar més profund el dit a la llaga. I va sagnar força per allà el 1902. Veurem com cau aquesta broma, divertida i intel·ligent. Si Boadella va rebre un dels primers correctius públics, quan va atrevir-se a fer broma de la Moreneta per televisió, Prat i Coll decideix incorporar-la a la Sala Gran del teatre tingut històricament com la feu artística dels convergents. Què sana que és, aquesta revolada d'aire fresc.

La proposta no estalvia en estirabots. Perquè arrencar amb unes màximes amb to d’Oscar Wilde (però de puny de’n Ruiñol) mentre es ballen els temes casposos d’envelat dels anys 80 (cançons en castellà) adverteix molt de la por de perdre les cançons pròpies, encara que algunes puguin ser ridícules. De fet, el principi de la segona part, en ple escalfament per a la quina se’n fan ressó de les cançons d’agrupament escolta. I sí, altra vegada, amb el tall ben afilat. Si una cosa s’estima (com Catalunya, diu Rusiñol), cal riure-la. És la manera més intel·ligent de desactivar la petulància, certament. El joc, implica la participació activa del públic que, s’endurà un pernil i una botella de cava si fa bona la travessa. Així de directe. 

La mirada que s’ha posat en aquesta peça (tant maleïda) és un bon reclam per al públic de la Sala Gran. Però també per veure quins nous treballs es desenvoluparan a partir de joves emergents (tots homes, si) com són Jordi Oriol i Albert Arribas amb el material de Rusiñol e aquest Epicentre  que prepara aquesta temporada el TNC. Els Jocs Florals de Canprosa ha generat molta més empatia que aquell carregat Llibertat! (TNC. 2013), que suposava el primer pas del dramaturg cap a una teatralitat menys simbòlica i unes històries més d’arrel (amb una contradicció que es va tensant). Que Rusiñol té una segona menja ho va demostrar aquella divertida adaptació de La Cubana, Gente bién que feia caricatura dels catalans que volien prosperar parlant el castellà i guanyant títols nobiliaris.

Per una altra banda, la posada en escena de Canprosa també ha fugit d’allò tant gastat d’una companyia representant un clàssic, per apropar-ho als dies d’avui. No ha calgut. En part gràcies a un 155, que recorda prou a les prohibicions del govern espanyol del 1902, detencions de polítics incloses. Fa de mal comparar, però hi ha algunes cites que avui molts retuitarien a les xarxes socials: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó.!"

La dinàmica de l’espectacle és la d’un coet. Que fa un bot d’arrencada i només afluixa per fer precisions en el seu rumb, amb petits cops de gas. Però el somriure i la sorpresa no deixen de ser-hi en cap moment. En aquest sentit, el treball dels actors, en bloc, és notable. Hi ha una perfecta sintonia global en entendre de fer uns personatges de traç gros, taujans, la majoria, que actuen de bona fé. De fet, personatges com en Quimet (que vol adherir-se a totes les causes, sense que hagi tingut temps d’aprendre Els Segadors). I, és clar, entrar cançons de cuplets de lèpoca ben carregats de vici.

Pere Riera sempre diu que es va sorpendre quan va veure, a l’estrena de Barcelona (TNC, 2013), que molts van entendre el seu drama sobre dues dones enmig d’un bombardeig va comportar banderes a platea i crits en favor de Catalunya. Aquesta peça també té un punt de protesta. Però des d’un traç gros.Al final de l’assaig general (amb públic ben enriollat) el 3 d’octubre que s’havia convocat una cassolada als carrers, ningú va pensar en reclamar la llibertat dels presos polítics. I això que acabaven de retronar uns petards com si l’exèrcit anés a detenir tota la colla dels Jocs Florals de Canprosa! És el poble el que interpreta i assimila el que sent. Les tres hores d’espectacle passen volant. I les provocacions, (la Moreneta no tocar-la però sí que es pot ballar d’una altra manera i posar-li ulls marcians, davant l’astorament incrèdul i divertit de la concurrència) estan al límit de provocar un trasbals. Si es produeix, seran sobre les concepcions inconfessables del Poder. El de totes les cordes. Evidentment, Rusiñol, llibertari i despreocupat de tot (amb un ús d’opiacis que es trasllada un personatge de l’escena) deuria imaginar que estirant totes les puntes, faria un bon farcell al Romea. Llamp de Deú! (algú ho havia de dir!)