Els Jocs Florals de Canprosa

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera , Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons , Oriol Guinart, Jordi Llordella , Anna Moliner, Albert Mora , Albert Pérez , Mireia Piferrer, Kathy Sey , Yolanda Sey
Músics:
Joan Aguiar, Dani Espasa, Gregori Ferrer , Martí Hosta, Xavier Lozano, Dick Them , Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales, Víctor Vilca
Composició musical:
Dani Espasa
Ajudant de direcció:
Ester Villamor
Coreografia:
Montse Colomé
Escenografia:
Laura Clos “Closca”
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Lucas Ariel Vallejos
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Companyia:
El somni del drac, Fetén Fetén
Sinopsi:

L’escàndol que va provocar aquesta paròdia dels Jocs Florals l’any 1902 va ser excepcional. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la... en forma de musical esbojarrat.

La comèdia es va estrenar en un context de forta crispació social, marcada pel recent empresonament de centenars de líders sindicals i de polítics destacats com Prat de la Riba. La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa. 

Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, premi a direcció als Premis de la Crítica 2018

Rosa Boladeras, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Anna Moliner, premi a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, finalista a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018

Montse Amenós, premi a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Els Jocs Florals de Canprosa

10/07/2018

«Vetlleu, Senyora, pels catalans!»

per Andreu Sotorra

Quan, encara amb la sala a mig llum, apareixen davant de teló la majoria dels intèrprets de la companyia, en fila índia, com si fossin alumnes avantatjats d'una escola de casa bona, per recitar uns inicis rusiñolescos... es crea el primer desconcert en l'auditori. «¿No ens havien dit que era un musical?», sembla que es pregunti tothom. El segon desconcert col·lectiu arriba —acompanyat d'un sospir d'alleujament— quan s'obre el teló i esclata el primer quadre escenogràfic, ple de llum i de color, en el que representa un envelat de festa on l'orquestrina i una parella de cantants arrenquen amb un popurri de peces populars de l'últim quart de segle passat, quan el que manava era la «canción del verano», passant per d'altres de més antigues com «Si yo tuviera una escoba», «Muñequita linda» o «Me gustas mucho»... i canta que fa fort!

La picada d'ullet, doncs, està servida. La història passa justament l'any 1902, quan el dramaturg Santiago Rusiñol va parodiar —amb el corresponent rebuig del respectable de l'època—la florida literària jocfloralesca —arran de la recuperació dels Jocs Florals medievals a partir del 1859— enmig d'un clima social i polític enrarit i repressiu a causa de la ressaca dels atemptats anarquistes de finals del segle XIX, com la bomba del Liceu del 1893, i la tensió obrera de principis del segle XX, que reclamava la jornada de nou hores amb una vaga sufocada “manu militari”, amb estat de guerra, repressió violenta, una dotzena de morts i alguns ferits, i la detenció de centenars d'obrers, o del mateix Prat de la Riba per un article a La Veu de Catalunya, a més de l'anul·lació de les garanties constitucionals o el boicot de l'Ajuntament de Barcelona a les festes de coronació del rei borbó Alfons XIII o la xiulada a la imposició de la bandera espanyola en els mateixos Jocs d'aquell any que va acabar amb la suspensió de la florida cerimònia poètica.

Però tot això plana només en l'ambient, en l'exposició austera amb un laberint de tanques d'obres convertides en plàfons al vestíbul del TNC, en el programa de mà complementari i amb un breu epíleg que tanca l'espectacle per si algú no havia pogut fer la visita o llegir el programa a temps. Fa la impressió que l'adaptació d'«Els Jocs Florals de Canprosa», a càrrec del dramaturg i director Jordi Prat i Coll, hagi volgut distanciar-se volgudament de les circumstàncies de l'època de Rusiñol sense buscar en cap moment la terrorífica coincidència amb el temps present, un filó que segurament es podia explotar més si tenim en compte que, espontàniament, els espectadors aplaudeixen una proclama que interpreten en lletra menuda quan s'hi diu: «Si molts dels jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns d'ells anirien a la presó.»

L'espectacle, doncs, grata en la ferida, però no hi grata prou per treure'n sang i prefereix apuntar-se a la recepta de Don Santiago quan diu que, per estimar Catalunya, cal enriure-se'n i, en lletra seva, «cal riure-la».

I a fe de Déu si la riu l'extensa companyia, una trentena d'intèrprets i músics d'«Els Jocs Florals de Canprosa»! Durant tres hores —dues parts amb entreacte de vint minuts— la paraula de Rusiñol queda engolida per la versió musical de Jordi Prat i Coll i la direcció musical de Dani Espasa i la feliç interpretació de la banda. I així hi esclaten veus i interpretacions prou consolidades com les de l'actriu Anna Moliner, en el paper de Maria, o de Marieta de l'Ull Viu, si convé, ni que l'Ull, al final, com li esquitxa una de les dames jocfloralesques, li surti borni.

I també descobreix la vena musical amagada al costat de la interpretativa prou coneguda de l'actriu Rosa Boladeras, en el paper de la Srta. Floresta. O els moments senyorívols i rebels de l'actriu Àngels Gonyalons, que hi fa de Sra. Ramona, mare —només Déu i Rusiñol saben per què—, de dues bessones negres, privilegi escènic i multiètnic amb dues de les germanes Sey, components de The Sey Sisters, catalanes d'origen ghanès i pioneres de música afrocatalana, que protagonizen un dels números més espectaculars, irreverents per a alguns i aplaudits per tothom —també pel concepte escenogràfic— amb la sardana cantada «És la Moreneta», d'Antoni Carcellé, geganta a l'escenari, d'ulls fluorescents, davant d'unes muntanyes de Montserrat en 3D, amb efecte de joc del Tibidabo quan travessa l'escenari la cabina en miniatura penjant del funicular aeri.

Al voltant d'un repartiment global que permet que es llueixi al complet, hi ha dos coneguts Oriols amb denominació d'origen escènic, els actors Oriol Genís i Oriol Guinart, el primer fent de President dels Jocs Florals, i el segon, d'un dels membres mantenidors del jurat. Geni, veu i figura poètica fins a la batucada a cop de bombo final.

Un dubta si és prudent desvelar tot el que hi passa i tot el que s'hi veu, en aquests «Jocs Florals de Canprosa». Només es pot garantir que el divertiment no hi falta i que quan la cosa corre perill d'afluixar, sempre hi ha la possibilitat de fer desfilar subtilment el cor en la penombra, o un cap gros en bicicleta, o un carro com aquell que van ensellar Santiago Rusiñol i Ramon Casas a finals del segle XIX per recórrer Catalunya.

Si d'alguna cosa pateix el muntatge —si se'n pot dir patir— és per excés i no per defecte. S'hi ha encabit gairebé tot. Tant, que fins i tot a tall d'intermedi, en començar la segona part, hi ha una nostàlgica vetllada cumbaià, de cau i escoltes, amb sessió interactiva recaptatòria de bingo per a un viatge de fi de curs i amb opció de premi —atenció!: real per als espectadors cada funció— d'un pernil sencer i una ampolla de xampany, gentilesa de Jamones el Charro i de caves Gramona— per a aquell que canti «línia!». Un quadre tan prescindible com oportú, tant per a col·lectius d'espectadors d'institut de secundària com a per col·lectius de gent gran acostumats a les activitats de casals.

S'hi deixen anar els monòlegs que formen el rovell de l'ou de l'obra original en la llengua prefabriana amanits com un vermut perquè passin millor amb l'acompanyament musical i el folklore ancestral —ball de cercolets, castellers de pisos baixos, cors de Clavé, ball de Rams amb palmes de Pasqua —¿una ironia sobre aquella dita popular de fer Pasqua abans de Rams?— i sardanes, refilet impressionant de tenora, cuplets, les falçs del cop dels Segadors... tot amb coreografia picaresca, plomalls d'El Molino, vestuari d'aires de La Cubana, barretines i espardenyes al servei d'un moviment — a vegades frenètic com si fos de videojoc— i bufonada boadelliana, però de la millor època dels Joglars, lluny de la pallassada carrinclona i autoodiosa del ballet del paraigua espanyolista a Waterloo.

Si el 1902, Santiago Rusiñol va caricaturitzar la invasió de la política sobre la cultura a través dels Jocs Florals que van créixer com bolets per tot arreu, el 2018 la mirada es podria traslladar a la presa de la política sobre la cultura a través de desenes, desenes i més desenes de premis literaris de tota mena per a tot tipus d'«escrivents», sovint malpagats i subvencionats per tota mena d'institucions municipals o territorials.

Si el 1902, Santiago Rusiñol denuncia la «repartidora corrupta» de flors naturals, violes, englantines i accèssits florals en un únic poetastre com el jutge de Pau de Canprosa (l'interpreta l'actor Albert Pérez), el 2018 la mirada es pot traslladar al monopoli de l'establishment format per grans grups editorials, agents literaris, jurats i autors de capelleta.

I aquí sí que el dramaturg o el director que s'hi atrevís tindria tot el dret de cantar no només «línia!» sinó «bingo!» i emportar-se tots els pernils de la temporada a casa. Doncs, això: «Tota la muntanya / et volta donant-se les mans / sardana de l'amor / d'un poble de cristians. / Sona la tenora / no sé què tenen els seus cants. / Vetlleu, Senyora, pels catalans!» Vetlleu, vetlleu... que bona falta els fa! “(...)