Els Jocs Florals de Canprosa

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera , Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons , Oriol Guinart, Jordi Llordella , Anna Moliner, Albert Mora , Albert Pérez , Mireia Piferrer, Kathy Sey , Yolanda Sey
Músics:
Joan Aguiar, Dani Espasa, Gregori Ferrer , Martí Hosta, Xavier Lozano, Dick Them , Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales, Víctor Vilca
Composició musical:
Dani Espasa
Ajudant de direcció:
Ester Villamor
Coreografia:
Montse Colomé
Escenografia:
Laura Clos “Closca”
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Lucas Ariel Vallejos
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Companyia:
El somni del drac, Fetén Fetén
Sinopsi:

L’escàndol que va provocar aquesta paròdia dels Jocs Florals l’any 1902 va ser excepcional. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la... en forma de musical esbojarrat.

La comèdia es va estrenar en un context de forta crispació social, marcada pel recent empresonament de centenars de líders sindicals i de polítics destacats com Prat de la Riba. La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa. 

Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, premi a direcció als Premis de la Crítica 2018

Rosa Boladeras, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Anna Moliner, premi a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, finalista a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018

Montse Amenós, premi a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Els Jocs Florals de Canprosa

05/03/2019

La importància de riure's d’un mateix

per Pep Barbany

Tot i que els catalans tenim fama de saber riure de nosaltres mateixos, el present polític que vivim no ajuda gens a mantenir aquesta mirada divertida i auto paròdica. Per això resulta tan estimulant i adient el muntatge d’Els jocs florals de Can Prosa dirigit per Jordi Prat i Coll a la sala gran del TNC.

El gegantí escenari es converteix durant unes hores en un gran envelat pel qual desfilen infinitat de personatges i, tot i l’aparent desordre, la suma d’escenes acaba sent d’allò més estimulant. Fidel als textos satírics de Santiago Rusiñol, i portant-ho en el terreny “de cabaret” que tant li agrada al director, Els jocs florals de Can Prosa és fidel de principi a fi al que acaba sent el lema de la peça: “A Catalunya, per estimar-la, cal riure-la”.

Més enllà dels jocs florals com a metàfora, el desplegament de “catalanitat” és absolut: des de les sardanes, fins als castellers, passant pels capgrossos i fins i tot els esplais, que a la mitja part fan participar el públic en un “bingo” molt d’estar per casa. Tot en aquest muntatge destil·la, per qui sap veure i gaudir del joc, una ironia i una intel·ligència exemplars.

Evidentment, al bon funcionament de tot plegat hi contribueix, i de quina manera, l’amplíssim repartiment actoral, destacant tan veterans com Oriol Genís o Àngels Gonyalons com joves que fa temps que demostren el seu talent i versatilitat damunt dels escenaris com Jordi Coll o Anna Moliner. La durada de l’espectacle permet que tots tinguin, en major o menor mesura, el seu moment de protagonisme, i l’aprofiten deixant-s’hi la pell (i juraríem que en aquest esforç gaudeixen i molt). Menció especial per les bessones Kathy i Iolanda Sey, les bessones que canten a duo “És la moreneta”.

Al final, la proposta no és sinó un divertidíssim retrat de qui érem, del que som i del que serem, un garbuix desacomplexat que es converteix en una festa teatral que cal gaudir sense prejudicis. Una funció que mereix tornar cada temporada a Barcelona i tan debò pogués voltar per Catalunya (encara que fos en una versió reduïda).