Els Jocs Florals de Canprosa

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera , Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons , Oriol Guinart, Jordi Llordella , Anna Moliner, Albert Mora , Albert Pérez , Mireia Piferrer, Kathy Sey , Yolanda Sey
Interpretació musical:
Joan Aguiar, Dani Espasa, Gregori Ferrer , Martí Hosta, Xavier Lozano, Dick Them , Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales, Víctor Vilca
Composició musical:
Dani Espasa
Ajudantia de direcció:
Ester Villamor
Coreografia:
Montse Colomé
Escenografia:
Laura Clos “Closca”
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Lucas Ariel Vallejos
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Companyia:
El somni del drac, Fetén Fetén
Sinopsi:

L’escàndol que va provocar aquesta paròdia dels Jocs Florals l’any 1902 va ser excepcional. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la... en forma de musical esbojarrat.

La comèdia es va estrenar en un context de forta crispació social, marcada pel recent empresonament de centenars de líders sindicals i de polítics destacats com Prat de la Riba. La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa. 

Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, premi a direcció als Premis de la Crítica 2018

Rosa Boladeras, finalista a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Anna Moliner, premi a actriu de musical als Premis de la Crítica 2018

Jordi Prat i Coll, finalista a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018

Montse Amenós, premi a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Els Jocs Florals de Canprosa

13/10/2018

Una paròdia que dignifica

per Francesc Massip

Espaterrant muntatge d'un text hilarant de Rusiñol que posa a la picota els tripijocs dels rònecs Jocs Florals. Uns Jocs Florals que, tot i la caspa, serien prohibits, pocs dies després de l'estrena de la sàtira rusiñoliana, per aquesta apoteosi de la rancior que era -i és- l'autoritat espanyola. Ans d'entrar, podem fer-nos una idea del context polític d'aquell 1902 agitadíssim en una exposició disposada a les escales i al hall del TNC en tanques d'aquestes que la policia posa per mirar d'aturar la multitud combativa que omplia els carrers aleshores i ara. Les reproduccions de les càrregues de l'exèrcit i la guàrdia civil contra els ciutadans barcelonins d'aquella albada del segle XX (oli de Ramon Casas i dibuixos publicats a la premsa) és rabiüdament similar a les de l'albada del segle XXI. Espanya és un disc ratllat que sempre -sempre!- pretén solucionar els problemes a garrotades... 

Un cop posats en situació, s'aixeca el teló i s'espellofa una faramalla de tronades cançonetes del tardofranquisme que no toca vores, ni quarts ni hores. Passem per alt tanta coentor injustificada. Afortunadament, tota la resta és una veritable delícia. L'espectacle recolza en uns números musicals amb instruments en directe sota l'expressiva batuta de Dani Espasa, magníficament cantats per un cor virolat i uns solistes d'upa, que aconsegueixen enardir i enriolar a parts iguals. L'emoció és punyent i la riallada atronadora. Intèrprets molt ben triats, que fan espurnejar els seus personatges: Oriol Genís com a magnífic president del jurat jocfloralesc; Rosa Boladeras que treu llustre a la poetessa carrinclona i, per això mateix, guardonada; grandiosa Àngels Gonyalons la versaire que s'ha quedat sense flor; les germanes Kathy i Yolanda Sey, dues negres fascinants que fan els honors amb tota propietat a la Moreneta, les toies i les monjoies; Jordi Coll alter ego de Rusiñol que amb el seu escepticisme i ironia s'endurà la noia -i quina noia! Anna Moliner, una vegada més, excel·leix en el seu recargolant histrionisme com actriu i cantant d'una veu superdotada i d'una energia enlluernadora. En fi, memorables sardanes, memorable ball de cercolets, lúdica transformació d'un ball de ram en una processó de palmons del Corpus... Tota la càrrega paròdica lluny de rebaixar les danses i músiques tradicionals, els hi atorga una dimensió coratjosa i les dignifica. Les coreografies de Montse Colomé acaben sent un abrandat homenatge als esbarts dansaires que, nascuts en aquella mateixa primera dècada del segle passat, van salvar de l'extinció un patrimoni cultural de primera fila, per molt passat de moda que pugui estar.